Equilibris molt precaris

Els aniversaris rodons conviden a les visions de conjunt. En el cas del sistema polític espanyol, el que coneixem com a sistema del 78, les deficiències surten tan augmentades que es fa impossible obviar-les, i el quarantè aniversari del 23-F ho ha tornat a fer encara més palès. La casa reial va considerar que no podia restar aliena a la celebració de l'efemèride –en realitat no podia–, i això va donar com a resultat un nou discurs de Felip VI que naufragava per si sol en un contrasentit massa esqueixat. Racionalment és impossible defensar l'actuació de son pare, el rei Joan Carles I, davant del cop d'estat, quan el seu pare es troba fugit a Abu Dhabi des del mes d'agost passat, tothom sap per quin motiu. Una cosa no és compatible amb l'altra, i l'únic que fa que ho sigui és la voluntat d'un sistema polític i institucional corromput, i la ceguesa voluntària d'una part (una part important, això és cert) de la societat civil i la ciutadania. 

Les informacions aparegudes aquests dies, sobre els crims d'estat comesos per la policia espanyola en la lluita contra el terrorisme etarra, afegeixen desolació al balanç democràtic dels darrers quaranta anys. Els àudios del director del Cesid, Juan Alberto Perote, i del capità de la Guàrdia Civil Pedro Gómez Nieto —un explicant com Mikel Zabalza va morir d'una aturada cardíaca causada per les tortures que va sofrir a Intxaurrondo, l'altre sobre com Lasa i Zabala van haver de cavar la pròpia tomba abans de ser assassinats a sang freda per agents de la policia, tot explicat amb luxe de detalls– revelen que no tan sols els feixistes han continuat fent i desfent com els ha vingut de gust dins els poders de l'estat espanyol, sinó que ho han fet amb un nivell d'incompetència i de baixesa intel·lectual i humana que fa feredat. Està per veure si, davant d'aquestes revelacions, una vegada més ningú assumirà responsabilitats de cap tipus. La fugida endavant no pot continuar sempre.

El partit més important d'aquest sistema polític, el PP, es troba també a la corda fluixa, i encara més el lideratge de Pablo Casado, que cada dia dona més mostres d'esgotament i desesperació, com ara arribar a suggerir l'aplicació de la llei de partits per il·legalitzar Unides Podem, “per no condemnar la violència”. Erosionat pel seu propi historial –dècades– de corrupció, l'única bona notícia per al PP és la ferocitat amb què PSOE i Unides Podem s'aboquen a desgastar el seu pacte de govern, que pot dur a nova crisi política greu de conseqüències novament incertes. És el resultat d'aquesta estranya forma de fer política en què no es fa política, sinó tuits i declaracions als mitjans sense asseure's a negociar res amb ningú, ni tan sols –o sobretot– entre socis de govern. Així va passar la darrera legislatura a Catalunya, i veient com van les negociacions per formar el nou Govern després de les eleccions del dia 14, no sembla que hi hagi motius per pensar que aquesta vegada anirà millor. Tot s'aguanta massa amb pinces, i al davant hi ha la crisi del coronavirus.