Un país agafa un camí cap al no-res quan els seus creadors d'opinió són incapaços d'identificar l'extrema dreta. Quan es qualifica com a extrema dreta qui no correspon, mentre es fa passar els seus representants com a demòcrates. Expulsar Vox dels carrers (de Vic, dissabte passat) i no permetre la difusió dels seus missatges d'odi no és més que un acte de protesta i de dignitat ciutadanes que va a favor fins i tot d'aquells que el critiquen. El feixisme no ha nascut avui i el coneixement és acumulatiu: es vol dir amb això que ja sabem, o hauríem de saber, prou sobre extremes dretes, ultradretes, feixismes i neofeixismes perquè els puguem detectar abans que puguin fer efectiva l'amenaça que representen. Abans que no sigui massa tard, com va passar al segle XX.
Hi ha veus pretesament progressistes, com la de la periodista Ana Pastor, que troben malament que a uns polítics se'ls llancin ous i tomàtigues —i alguna pedra— “només perquè són de Vox”. Curiosament, aquestes mateixes veus tan primmirades quan es tracta de Vox no han mostrat cap indici de contrarietat quan s'ha aplicat la llei antiterrorista a ciutadans perfectament innocents, a causa únicament de la seva ideologia (independentista), o quan des de la dreta espanyolista (extrema i no tan extrema) no només s'han llançat hortalisses —i pedres— contra persones d'esquerres i/o independentistes, sinó que també s'han proferit insults i amenaces contra elles, sovint de mort. Tant d'escrúpol quan es tracta d'uns i tan poc quan es tracta dels altres pot semblar una contradicció, però en realitat aquestes veus pretesament progressistes segueixen una lògica ben definida, segons la qual el germen de la intolerància brota sempre a Catalunya (en especial a la Catalunya profunda, simbolitzada invariablement per Vic) i mai dins el nacionalisme espanyol. Per a ells, Vox és un partit perfectament homologable dins el sistema polític espanyol, i fa temps que ha estat plenament normalitzat com una formació “constitucionalista”, sovint enquadrada dins el centredreta. A diferència de França o Alemanya, on l'extrema dreta pot tenir representació parlamentària i presència als mitjans, però és clarament identificada i aïllada de la resta, aquí Vox és un partit que representa la normalitat. Potser s'excedeixen una mica en alguns dels seus enunciats, però són bona gent al cap i a la fi, com va venir a dir l'exalcaldessa de Madrid Manuela Carmena quan va afirmar que estaria encantada de tenir nets que fossin de Vox.
És fer-se una trampa molt perillosa al solitari pretendre que l'equivalent de Vox a “l'altra banda” siguin els independentistes o la gent d'Unides Podem. No hi ha extrema esquerra ara mateix a l'estat espanyol, i l'independentisme ultra és marginal. L'extrema dreta espanyolista, en canvi, és la tercera força al Congrés, i s'alimenta dels vots que pren a altres partits com el PP i Ciutadans. Voler disfressar això des de posicions —insistim-hi— pretesament progressistes és profundament reaccionari i especialment destructiu.
Sebastià Alzamora és escriptor
