Èpica esparracada
Ragged Glory és el títol d’un dels grans àlbums de Neil Young, en companyia dels seus camarades Crazy Horse. És de començaments dels anys noranta, i Carles Puigdemont (el Molt Honorable President Carles Puigdemont o MHP Puigdemont, com et corregeixen els seus seguidors quan l’esmentes), com que és rocker, segur que el coneix.
L’actual president de la Generalitat a l’exili (escric “actual” perquè l’exili, la detenció, la presó i l’execució són destins que han conegut diversos predecessors seus, configurant un fil roig, i tràgic), és sens dubte l’únic polític català en actiu capaç d’insuflar èpica a una campanya que en principi es presenta sobrevinguda (no calia convocar eleccions) i anodina. L’electorat legitimista, que reclama continuar la història on va quedar el mes d’octubre del 2017 (el dia 1, 3, 10 o 27, això ja cadascú s’ho sap) se sent més ben representat i és previsible que es mobilitzi.
Ara bé, la qüestió és que no vivim a l'octubre del 2017. Han passat sis anys i mig, durant els quals els mateixos partits que havien de gestionar el capital polític obtingut amb el referèndum s’han dedicat a dilapidar-lo de forma barroera, en bregues que no tan sols són entre aquests partits, sinó entre faccions, famílies, grupets, i, molt sovint, individus. Aquest capital polític estava fet no tan sols d’una reivindicació de llibertat nacional col·lectiva, sinó també d’una voluntat explícita d’avançar en llibertats i drets ciutadans. En l’objectiu de fer una República per construir un país que havia d’avançar, que havia d’anar cap endavant. La demostració que un nou estat, encara que fos petit, tenia molt a aportar a un món atemorit, convuls i en crisi com l’Occident dels nostres dies, etc.
Tot això se n’ha anat al diable, entre bregues, insults, tírries i odis. La unitat que ara torna a reclamar Puigdemont s’ha fet malbé fins al punt de deixar espai a oportunistes, xarlatans, salvapàtries i, fins i tot, ultranacionalistes i xenòfobs. Subproductes que ara també reclamen el seu lloc en una taula on s’hi serveix un menú que ja no ve de gust, perquè es presenta estantís i fred. Les crides a la unitat ja no interessen, i encara menys si venen d’aquells que han fet tant per fer-la impossible.
Les eleccions del 12-M, vistes des de la perspectiva d’Espanya, són un plebiscit sobre l’amnistia i, per tant, sobre Pedro Sánchez. Si Puigdemont queda segon després de Salvador Illa, Pedro Sánchez haurà derrotat l’independentisme, que a la vegada té dues perspectives al davant: deixar de sumar, o sumar però no ser capaços de posar-se d’acord per formar un govern. També pot produir-se una situació en què ERC torni a tenir no la presidència (cosa que per a molts, a Junts, és la màxima prioritat), però sí la clau, com en temps de Carod-Rovira: formar un govern independentista amb Junts o un d’esquerres amb PSC i comuns.
L’èpica, quasi set anys després, apareix desdibuixada, esparracada, esfilagarsada. I no sembla que pugui reprendre l’embranzida ni amb el més poderós dels riffs de guitarra de Neil Young.