Èpica i desmesura

Hi ha escriptors als quals una època admet com a patriarques i profetes. A Rússia –i a Europa– el cas més destacat és el de Lev Tolstoi, al qual, més enllà de les seves contradiccions, se li va atorgar l’estatus de filòsof, pedagog i dirigent moral. Abans de morir, Tolstoi formava part del paisatge intel·lectual europeu i s’encomanaven a ell corresponsals provinents dels més diferents estrats socials. Una cosa semblant passa als Estats Units amb Walt Whitman. Extremadament polèmic, com Tolstoi, Whitman acaba imposant-se per la seva qualitat poètica, per la seva tenacitat i pel seu carisma.

Walt Whitman és en realitat autor d’un sol llibre, Fulles d’herba, que va creixent al llarg de la seva vida a través de múltiples edicions. En cadascuna Whitman hi afegeix noves pàgines, a més de corregir les anteriors. La lectura del voluminós text final és una experiència singular, ja que el llibre no només exposa el pensament de l’autor sinó que reflecteix els avatars de la societat nord-americana, amb la guerra civil en un primeríssim lloc. De fet, algunes de les millors respostes a la pregunta de quina és la idiosincràsia d’aquella societat les trobarem a les pàgines de Fulles d’herba. Potser per això diria que cap poeta és citat tantes vegades com Whitman a les pel·lícules del cine nord-americà.

Els poemes de Walt Whitman, construïts en vers lliure i amb un llenguatge proper a la prosa, aconsegueixen una unitat mitjançant la veu pròpia del poeta. Són èpics i desmesurats. I hi ha una necessitat visionària de traslladar les vivències personals a la comunitat i, metafísicament, al cosmos mateix. Això és molt evident en les consideracions sobre la sexualitat –escan- daloses a la seva època– i sobre la malaltia, molt present a partir de l’experiència de la guerra civil. Whitman apel·la sovint al que és sagrat. És un poeta, com li agradava dir, “de totes les religions i tots els mites”. La seva poesia tenia una funció profètica o ell, sense dissimular gaire, es considerava un profeta.