Enyorant en Josep Maria Ainaud de Lasarte

Tal dia com avui fa deu anys ens va deixar Josep Maria Ainaud de Lasarte. Advocat, historiador, promotor cultural, activista patriota, periodista... I sobretot, un savi excepcional i sempre generós. Hom es podia passar hores conversant-hi, era una enciclopèdia amb potes. A la vegada, meravellava la seva oratòria, que exhibia tant si era en un casal popular com a la tribuna del Parlament, on cal recordar que gaudia de l’admiració i el respecte d’absolutament tots els diputats, fossin del color que fossin. El seu rigor, la seva honestedat i la seva feina eren impecables. Comunicador nat, tenia un caràcter proper i un estil amè que convertien qualsevol explicació en una conferència magistral que adaptava a cada audiència, deixant bocabadats dels més cultes als més petits. Ajudava a tothom que li ho demanava, mai tenia un “no” ni tan sols per a l’associació més modesta. Fill de la República, es va dedicar en cos i ànima a treballar per recuperar el país, la cultura i la llengua. Gran humanista, home de lletres i de ciències, divulgador infatigable, és encara un referent indiscutible del catalanisme actual.

Es definia com algú al servei dels altres i de Catalunya. Per això, entenia que fer política és sinònim justament de servei, i no pas d’afany de poder personal. Com a polític, era un reconstructor de la nació que teixia entre uns i altres. Escoltava per comprendre la posició d’altri abans de parlar, sempre ponderat i respectuós. Havia lluitat com a activista clandestí des de la universitat en accions catalanistes, però també fent d’agent i d’espia europeu. Potser per això considerava essencials la llibertat i la convivència. De fet, li agradava recordar els seus orígens familiars: francès (Ainaud), basc (de Lasarte), andalús (Sánchez) i alemany (Karr). Arrels foranes, però que l’havien forjat com a catalanista de cap a peus. Perquè Catalunya no és una raça, subratllava, sinó una cultura, i per tant una realitat en la qual tot nouvingut es pot integrar.

Enraonar era una paraula per la qual tenia predilecció. És tan pròpia de la manera de ser dels catalans, deia, que no té traducció exacta en altres llengües. Enraonar, exposava, implica no només explicar, sinó dialogar fent servir la raó, escoltar i comprendre per poder després argumentar, fer entendre i contribuir així a desenvolupar idees. Defensava enraonar, però també actuar. Quan algú se li queixava “és que falta això...”, de seguida l’animava i l’ajudava, tot entusiasta: “Endavant! Fem-ho!”

Tenia clar que per canviar la realitat cal treballar, fer activisme i esforçar-se sempre. I que els càrrecs públics, per contra, han de ser per un temps breu. De fet, hauria pogut ocupar el que volgués un cop restaurada la Generalitat. Però va preferir ser escollit simplement diputat per ajudar a fer de Catalunya un país normal. L’honor més gran era poder ajudar a aixecar de nou el Parlament. Ho va fer només aquella primera legislatura, fidel sempre als seus valors. I no va dubtar a votar diversos cops contra el seu partit (CDC), sense que mai se’l sancionés; tothom al seu grup tenia clar que, si ho havia fet l’Ainaud, és que hi havia una raó vàlida. També va fer el pas a la política barcelonina. Com a regidor de l’Eixample, aleshores segona ciutat del país, va posar en marxa equipaments i serveis situant la ciutadania al centre de les seves decisions. Erudit divertit, sempre optimista i treballador incansable, defugia els honors, i va ser auster a la vida privada. El feia feliç simplement compartir la seva saviesa i el seu temps amb tothom que se li apropava.

Ara que vivim un cert desencís de la política, se'l troba a faltar més que mai i toca reivindicar-lo. Estirabots i escàndols d’uns i altres consumeixen bona part d’espai als mitjans, eclipsant les decisions i el debat que realment afecten la ciutadania. Dards entre membres i acòlits de partits teòricament units, personalismes, batalles de fang a les xarxes socials... La classe política es desacredita a si mateixa i després en plora, mentre part de l'opinió pública l’avorreix i en desconnecta o es radicalitza.

És important tractar i respectar els altres tal com vols que et tractin a tu, aconsellava. I fer política amb responsabilitat i rigor, basant-se en l'ètica i la integritat. Tant de bo els qui treballen en aquest àmbit avui en prenguin nota i es proposin recuperar el seu llegat polític si volen gaudir de la mateixa credibilitat.