Qui enyora el vell catalanisme?
En les reaccions al procés independentista darrerament ha anat traient el cap una resposta ben particular: un lament pel vell catalanisme. És una enyorança dels anys de l’oasi català, dels grans consensos sobre els quals es va bastir l’autonomia, de la política moderada i exquisida i de la Catalunya dual en què CiU i el PSC es repartien les grans institucions del país i anaven alternant-se com a guanyadors dels diferents tipus d’eleccions. Eren els anys del Teatre Lliure i el Teatre Nacional, per repescar l’encertada metàfora que feia servir sovint Josep-Lluís Carod-Rovira quan va aterrar a l’epicentre de la política catalana tot reivindicant un Teatre Nacional Lliure.
Aquesta enyorança és la cola que ha unit elements polítics que en aparença eren ben distants, com el PSC i una part de les restes de l’antiga Unió Democràtica. És un lament que sovint trobem a les pàgines dels diaris més tradicionals de Catalunya. Sovint en aquests laments hi subjau, no gaire amagada, una consideració moral que culpabilitza l’independentisme de la trencadissa: volent aconseguir l’estat s’ha posat en perill la nació que s’anava construint, diuen. L’independentisme, irresponsablement, ho va espatllar tot en tensionar més del compte la societat catalana, trencant l’equilibri precari, farcit de subtileses i acords tàcits en què es basava tota l’arquitectura anterior, que van permetre desenvolupar l’autogovern i la normalització lingüística i cultural. I tot per un projecte suposadament irrealitzable com la independència.
Hi ha raons per entendre aquesta postura. Més enllà de les exageracions interessades sobre una societat presumptament trencada, és evident que avui tenim el Parlament més tensionat i polaritzat des dels anys 30. El grup parlamentari més nombrós, precisament, fa de la impugnació d’aquells grans consensos una de les seves principals raons de ser.
Ara bé, en aquesta narrativa hi ha algunes omissions importants. Passa de puntetes o directament amaga alguns defectes importants del vell consens. El primer és la corrupció. Avui sabem que l’oasi català servia també per tapar les aigües putrefactes de la corrupció sociovergent. La col·lisió d’interessos permetia que uns i altres s’anessin tapant les vergonyes mentre el cobrament de comissions, el finançament irregular o l’ús partidista de les administracions era norma i no excepció.
El segon defecte del vell model que avui sembla que no es recorda prou és que un dels seus puntals era una abstenció massiva a les eleccions al Parlament, que tingué el seu màxim el 1992, quan un 45% dels electors van quedar-se a casa. Era, doncs, un equilibri basat en l’expressió parcial i imperfecta de preferències per part dels votants. Descansava més en el consentiment per omissió que no en un suport actiu i convençut. I, per tant, tenia problemes importants de legitimitat i era, al remat, un equilibri inherentment feble i inestable.
D’altra banda, la cantarella de l’enyorança del vell catalanisme ignora volgudament l’encaix d’aquell equilibri en un cicle històric determinat -el de la consolidació de la democràcia a Espanya i la construcció de l’autonomia- que es va esgotar quan el procés de transferència de competències i consolidació institucional va arribar als seus límits, ja cap a la segona meitat dels anys 90.
Aquest esgotament, de fet, coincideix amb el rearmament ideològic del nacionalisme espanyol, que eclosionaria en la segona legislatura d’Aznar i que tindria profundes conseqüències. Fixar-se en la seqüència històrica dels esdeveniments és important: tot això precedeix el creixement de l’independentisme.
A més, els que avui es planyen per la vella política moderada i culpen l’independentisme de la polarització s’obliden de mirar al nostre voltant. Només cal aixecar una mica la mirada per veure com la política de la moderació està en crisi pràcticament a tot Europa: els vells equilibris moderats van implosionant un rere l’altre. Què fa pensar que sense el sacseig independentista Catalunya hauria quedat aïllada d’aquest corrent general? És difícil imaginar el contrafactual (què hauria passat a Catalunya si no hagués crescut l’independentisme?), però possiblement alguna altra línia de fractura hauria pres el protagonisme i hauria polaritzat l’electorat català. ¿Potser la immigració, com en molts països del nostre entorn? ¿Potser l’antipolítica? Qui ho sap.
El més greu, però, és que aquest plantejament naturalitza la resposta repressiva i nacionalista de l’estat espanyol, com si fos l’única possible, o esperable. I en aquest marc, és clar, es pot acusar l’independentisme d’immadur i irresponsable perquè hauria d’haver-ho anticipat. Però el cas d’Escòcia, sense anar més lluny, demostra que la resposta espanyola a les demandes d’autodeterminació no era l’única possible. I indica també que la naturalesa de la resposta estatal és segurament el factor clau per entendre si les demandes d’autodeterminació acaben polaritzant més o menys una societat.
L’independentisme català s’ha expressat sempre de manera estrictament cívica i pacífica. Però entre 2010 i 2017 no hi va haver absolutament cap moviment ni obertura al diàleg per part de l’Estat. Davant del bloqueig absolut, el moviment i els partits sobiranistes es van veure abocats a tensar la corda la tardor del 2017. I ho van fer d’una manera molt civilitzada: posant urnes. Van cometre, és cert, alguns errors importants, innecessaris i contraproduents, com la llei de transitorietat jurídica, o la ineficaç declaració d’independència del 27 d’octubre. Però fer-los responsables únics de la trencadissa -o, en el millor dels casos, amb les responsabilitats repartides amb la dreta espanyola- ignora la greu responsabilitat dels que, com el PSC, es van refugiar darrere el bloqueig de l’Estat per anar replegant les seves posicions, des de la consulta legal i pactada del 2012 fins al suport al 155, sense treballar per oferir cap marge de solució.