Enyor d’Europa

Antonio Negri a Madrid el 2004.
4 min

El 16 de desembre moria a París i a l’edat de 90 anys Toni Negri, l’últim gran intel·lectual d’aquella enyorada Europa de la revolució social. Avui, en ple segle XXI, el projecte emancipador europeu, nascut amb la modernitat, agonitza en ànima i en cossos. Recordem-los.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Durant quasi mig segle, Toni Negri encarnaria el desig de disseny d’una Europa —la de la segona part del segle XX— en plena ebullició ideològica després de la Segona Guerra Mundial. Des dels darrers anys seixanta i sobretot als setanta —anys agitats per la utopia de les llambordes parisenques del 68 i per les lluites antagonistes dels moviments antidictatorials a Espanya, Portugal i Grècia—, Negri lideraria una idea radical de democràcia ciutadana que s’oposaria a la vella idea d’Estat, tan ben exemplificada en la França de De Gaulle i també encarnada en la Itàlia de la històrica pinça entre democràcia institucional, catolicisme i comunisme burocràtic dels anys d’Andreotti i Moro. Com el mateix personatge afirmava en una entrevista del 2019 a El Salto, Negri era un “home del segle XX”, empès pel Maig del 68 a articular “un projecte de vida militant, un projecte de vida comú”. No hi ha hagut cap idea més ambiciosa de comunitat política que l’Europa postnacional, i potser per això Negri simbolitza la imatge vetusta, revolucionària i dissident del cor d’Europa.

Tot i que des d’una tradició ben diferent, una figura igualment rellevant per a la història d’Europa moria la setmana passada. Jacques Delors, president de la Comissió Europea durant l’era prodigiosa del projecte europeista, entre 1985 i 1995, va ser l’únic president en repetir mandat i l'encarregat de donar l’any 1993 el tret de sortida al projecte de la Unió Europea amb la firma del Tractat de Maastricht. D’ell serien projectes com la creació de l’espai Schengen, que creava una nova idea d’identitat supranacional obrint les fronteres, o el programa Erasmus —el pla de mobilitat dels estudiants universitaris europeus—. La voluntat de transcendir els marcs de l’estat nació, tan característics de les lluites fratricides de l’Europa de la primera meitat de segle XX, va ser sempre el centre de la seva acció política. Francès, socialista i cristià, Delors representava el dret a una utopia col·lectiva des de dins de les institucions: Europa com a projecte polític.

També en aquestes dates nadalenques, on la nostàlgia tan adscrita a certa tradició d’esquerres es fa universal, llegeixo dues veus amb certa càrrega de malenconia: Timothy Garton Ash i Manuel Castells. L’historiador britànic publica un llibre tan memorable com esquinçador: Europa, una història personal (Arcàdia, 2023). Com la biografia personal i política de Toni Negri o el llegat a mig acomplir de Delors, aquest catedràtic d'estudis europeus de la Universitat d’Oxford i gran defensor de la idea d’Europa testimonia en primera persona mig segle d’una Europa que s’aboca a l'error del sistema. Garton Ash ha escrit i reflexionat sobre Europa i Occident des de fa dècades, amb llibres importants com Mundo libre: Europa y Estados Unidos ante la crisis de Occidente (Tusquets, 2005). En aquell cas, en plena travessia del que l’autor denomina “la dècada triomfant” del continent (1990-2007), Europa encarnava la gran promesa de la llibertat i del progrés. Avui, el seu discurs ja no és tan optimista sinó reveladorament desolador.

De l'11 de juny del 2023 són les paraules d’una entrevista a Manuel Castells republicada aquest desembre a La Vanguardia. En plena primavera de l'any passat, quan encara no havia esclatat l’últim conflicte de transcendència per a Europa (Israel/Gaza), Castells alertava que “la invasió d’Ucraïna ha entregat la Unió Europea a l’OTAN, que és ara més important que la integració europea”. El bel·licisme que impregna de nou la geopolítica global, on Europa fa un paper més d’espectador incòmode que cap altra cosa, és un clar signe de la incipient derrota de la idea republicana, humanista i comunitària d’Europa. Potser no assistim a la fi d’Europa com a unitat política, però sí al retorn de la vella passió europea com a motor de guerra i de somnis imperials que van alimentar el jove segle XX.

La mort de dues figures tan antagòniques com Negri i Delors apunta a un mateix dolor: una espècie de mort en vida de la idea d’Europa com a utopia col·lectiva. Europa no troba espai per al seu futur —almenys un futur emancipador—, com ens demostra l’auge en diferents països del continent d’autoritarismes de caràcter reaccionari que reclamen el retorn al passat en comptes d’imaginar un futur plegats. No és casual que arribi el 2023 el primer assaig de Garton Ash escrit en primera persona, des de les entranyes d’una vivència en cert punt afectada per somnis no esdevinguts.

De fet, cada vegada més autors recuperen la malenconia per referir-se al propi vincle amb Europa i no sols a la idea revolucionària d’emancipació. Però, tot i definit per Garton Ash com en “estat vacil·lant” des de la gran crisi econòmica del 2008, el Vell Continent encara és una idea d’esperança, entesa com la descrigué Václav Havel a Disturbing the Peace: “L’esperança no és un pronòstic” sobre el futur. No és la convicció de l’èxit. És, en tot cas, “la certesa de quelcom que té sentit”. El llarg bagatge de lluites i victòries socials que Europa arrossega en l’últim mig segle és un motiu suficient per seguir combatent el bel·licisme i l’estatisme del passat amb noves utopies col·lectives i ciutadanes.

Europa té dret a imaginar el futur, però sobretot l’obligació de pensar el seu present. Figures que han pensat la vida col·lectiva i real com Negri ja no són amb nosaltres; és hora de noves veus, de noves tradicions i de nous imaginaris de solidaritat, progrés i benestar social global que, segurament, hauran de sorgir de la vella i il·lustrada Europa.

Ignasi Gozalo-Salellas és assagista i professor de comunicació i filosofia (UOC)
stats