22/09/2019

Envoltar-te de gent que t’estimi

“La gent està preparada per parlar de quan vaig ser seleccionada a la WNBA i em vaig passar gairebé cada nit de la meva temporada rookie sola a la meva habitació, plorant? ¿O de les vegades que m’he tancat a casa ignorant a la resta del món, plorant durant hores?” Liz Cambage és una de les millors jugadores de bàsquet del món, però la seva trajectòria no ha sigut tan divertida com els aficionats es pensaven. “¿La gent està preparada per parlar de quan vaig estar en vigilància per perill de suïcidi? ¿De quan vaig trucar a la meva mare i, en la conversa més dura de la meva vida, li vaig dir que no volia continuar vivint?” La carta que l’estrella de Las Vegas Aces va publicar a The Players’ Tribune és tan dolorosa com necessària. “Tot i sentir-me millor encara porto la càrrega de la vergonya i la culpa per haver posat els meus éssers estimats en una situació tan terrorífica. Prenc medicació per la meva salut mental. Soc un dels molts milions de persones al món que es medica per intentar ajudar contra la depressió i l’ansietat. Fa anys que prenc aquests medicaments. Em fan sentir com una versió més sana i lliure de mi mateixa”.

Inscriu-te a la newsletter Ara ve NadalLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

A Àlex Abrines li va passar una cosa semblant. Tenia 25 anys, estava jugant una exitosa tercera temporada a la NBA i, de sobte, la seva vida va deixar de tenir sentit. El jugador es va apartar de la dinàmica dels Oklahoma City Thunder i durant dos o tres mesos no va ser capaç ni tan sols de veure partits de bàsquet per televisió. “Els esportistes som persones normals que estem sotmesos a una pressió fora del que és normal. La medicació ajuda, però has de buscar el suport de professionals i de la teva gent pròxima, com la família, per intentar tirar endavant. És un dolor diferent. El dolor físic es veu i es nota més fàcilment des de fora. El dolor mental no es veu tant. No es tracta de la mateixa manera que si et trenques un genoll, i s’hauria de fer, perquè el que mana és el cap”. La seva confessió no pretenia fer llàstima sinó donar visibilitat a una realitat que la societat no pot seguir ignorant, com van fer alguns dels seus excompanys. “No els culpo. Si no passes per una cosa així, no te n’adones. Jo pensaria el mateix: «Si aquest noi està guanyant milions, com li pot passar això?» Al final els diners no són el més important i fins que no et passa no te n’adones. Els diners no importen una merda. T’has d’envoltar de gent que t’estimi, això és el més important”.