Quan arriben els Jocs Olímpics i sento els famosos tambors i tocs de trompeta de la fanfàrria, sempre em sento catapultada al 1972, quan la gimnasta soviètica Olga Korbut va enlluernar el món a les paral·leles asimètriques. Aleshores jo era una nena i m’ho mirava embadalida. Durant la resta de l’estiu i per a irritació dels meus pares i germans grans, vaig usurpar la sala d’estar per practicar recolzaments invertits, rodes i rodades, mentre fantasiejava amb la sensació de portar una medalla d’or penjada al coll. Les demostracions extraordinàries d’atletisme sempre tenen aquest efecte sobre les criatures.
Precisament per aquest motiu –la capacitat única dels Jocs Olímpics de captivar la imaginació dels joves i portar els adults a cometre alguns excessos– ens hauria de fer angúnia veure una patinadora xinesa d’onze anys competint als Jocs de París.
No és un cas especial: als Jocs de Tòquio del 2021 hi havia medallistes de skateboarding de dotze i tretze anys, i altres competidors d’aquesta edició tenen només 14 anys. No cal dir que aquests menors s’han guanyat un lloc als Jocs Olímpics. Però veure preadolescents i adolescents competir en un escenari internacional perverteix les nostres expectatives sobre l’atletisme infantil i distorsiona la idea que tenim sobre el paper dels esports a la vida de tots els nens.
Els EUA es van replantejar dràsticament fa gairebé un segle la relació entre els menors i el treball, i la llei de normes laborals justes, del 1938, va imposar requisits d’edat mínima per treballar i va limitar el nombre d’hores durant les quals es podia donar feina a alguns menors. Amb l’esport hauríem de fer el mateix, començant per fixar una edat mínima universal per competir als Jocs Olímpics i altres campionats internacionals.
Necessitem un model per als esports juvenils que no tingui l’obsessió de produir esportistes olímpics i que suprimeixi la selecció precoç d’esportistes infantils en funció de les capacitats que els hagin detectat. El millor per als nens –fins i tot per al grupuscle dels que podrien convertir-se de més grans en esportistes olímpics– és jugar força l’aire lliure i entrar en contacte amb diverses opcions esportives, a més d’un plantejament de l’atletisme juvenil que promogui una participació generalitzada i estimuli el compromís i la felicitat.
Com que el Comitè Olímpic Internacional no imposa límits d’edat als participants i deixa aquesta decisió en mans de les federacions internacionals que regeixen cada esport, les normes varien. En atletisme, World Athletics –l’òrgan de govern mundial de l’atletisme– exigeix que tinguin com a mínim setze anys, mentre que el seu homòleg en natació, World Aquatics, fixa l’edat en catorze. Quina és la conseqüència? Els que competeixen aquest estiu a París estan supeditats a un poti-poti de normes dictades per òrgans de govern internacionals i estatals.
Modalitats olímpiques com l’skateboarding atreuen competidors cada cop més joves, però ja fa molt de temps que els menors són presents als Jocs. El 1896 un nen de deu anys va competir en gimnàstica en representació de Grècia, i el 1968 una nena que en tenia onze va formar part de l’equip romanès de patinatge artístic. Les campiones de gimnàstica i patinatge artístic, com ara Nadia Comaneci i Tara Lipinski, solen competir ja als catorze o quinze anys.
Davant d’aquests nens prodigi de l’esport no podem sinó quedar-nos bocabadats. Però hi ha una inquietant llista d’atletes que, d’adults, denuncien el costat negatiu de les seves esgotadores activitats juvenils.
Michael Phelps, el condecorat nedador que es va presentar als Jocs Olímpics de Sydney amb quinze anys, ha parlat de la nociva pressió que va patir de jovenet, quan s’havia d’entrenar entre cinc i sis hores al dia. La patinadora artística Gracie Gold explica a les seves memòries la incredulitat amb què va veure, quan tenia deu anys, com pares entusiastes deixaven els seus fills en mans d’un entrenador que avergonyia criatures de només vuit. Dominique Dawes, que ha participat en tres Jocs i també va debutar als quinze anys, condemna la cultura imperant a la gimnàstica, que tolera el maltractament infantil: "Potser vaig arribar dalt de tot en el món de l’esport, però era un entorn molt nociu, des del punt de vista físic, verbal i emocional, i no val la pena aquest sacrifici; no val la pena pagar aquest preu".
Encara que els pares no tinguin gens d'interès a empènyer els seus fills cap a l’olimpisme, es veuen obligats a invertir quantitats exorbitants de diners i temps en les seves activitats esportives, mentre que els menors de famílies de renda baixa en queden exclosos per motius econòmics. El 2022, l’Aspen Institute va informar que els pares gastaven una mitjana anual de 883 dòlars en el principal esport dels fills. Segons una enquesta de l’empresa The Harris Poll, les famílies que opten per clubs i equips privats arriben a pagar 1.000 dòlars al mes. El 19% dels pares de nens que practiquen esports de competició afirmen que dediquen com a mínim vint hores setmanals a les activitats dels fills.
Invertir-hi aquests recursos té sentit si, com la tercera part dels pares de l’enquesta, tenim l’esperança que els nostres fills arribin als Jocs Olímpics o esdevinguin esportistes professionals. Però la gran majoria d’ells no ho aconseguiran; encara estan atrapats en un sistema que no els deixa gaire temps per anar provant diversos esports o activitats no esportives.
Hi ha models d’atletisme infantil que són millors i poden servir d’exemple per als Estats Units. El sistema esportiu noruec prohibeix que els atletes infantils participin en campionats estatals, europeus o mundials abans dels tretze anys, una mesura que no s’ha traduït en un empitjorament dels resultats: Noruega va guanyar 37 medalles durant els Jocs Olímpics d’Hivern del 2022 al costat de les 25 dels Estats Units. El compromís adquirit per Noruega està recollit als Drets de la infància a l’esport, un tractat que protegeix el dret dels menors a "triar l’esport o els esports en què vulguin participar".
Als Estats Units l’Aspen Institute ha redactat un conjunt semblant de directrius sota el títol de Declaració dels drets de la infància a l’esport, que exigeix una pràctica adequada a l’edat, un tracte respectuós dels infants i un lideratge competent. Centenars d’atletes, educadors i organitzacions esportives estatals l’han subscrit i, al maig, Maryland es va convertir en el primer estat a aprovar-la oficialment. El pas següent ha de ser una llei federal que imposi una edat mínima per a la participació dels atletes nord-americans en totes les competicions internacionals.
Quan aquest any sentiu l’himne olímpic, aplaudiu tant com vulgueu els portentosos adolescents que competeixen a París. Però els devem, i a ells i als nostres fills no olímpics, començar a donar prioritat als seus interessos.
