Espanya, que per acord de la Unió Europea s’afanya a donar papers als ucraïnesos que fugen de la invasió russa, rep, en canvi, a bastonades els subsaharians que fugen de la misèria quan es despengen penosament de la tanca de Melilla. Molts dels que en consciència creuen en el “No a la guerra”, creuen també que existeix el dret a la legítima defensa. Molts dels que troben just enviar armes a Ucraïna es pregunten fins a quin punt contribuiran a una resposta encara més agressiva de Putin. La guerra fa aflorar mil contradiccions.
Però les contradiccions no poden paralitzar la presa de decisions, i menys en moments urgents. I posats a tenir en compte tots els considerants, aquí en va un altre. En les darreres hores, una part de l’esquerra, amb Pablo Iglesias de cap visible, apel·la a l’argument d’autoritat d’un general espanyol retirat que va servir a l’Iraq, José Enrique de Ayala, que diu que té dubtes d’enviar armes a Ucraïna perquè no estem segurs que serveixin per parar Putin i podrien servir, només, per fer més morts i alimentar la guerra.
O no. Com a mínim, serviran per posar-li la guerra una mica més difícil a Putin i, fins i tot, perquè Ucraïna negociï en una posició una mica menys dèbil. I si la preocupació és en quines mans poden anar a parar, aleshores acabem per sempre amb la contradicció amb una decisió radical: que Espanya, sempre tan amunt en el rànquing de països fabricants i exportadors d’armes, pari de produir-ne.
