1. Mal. Deia André Glucksmann que la por a “parlar malament del mal”, una espècie de temor reverencial instal·lat a Occident, ens impedeix reconèixer que el mal és el que funda: que podem posar-nos d’acord enfront del mal però difícilment a favor del bé. "Ha estat més important la mort del diable que la mort de Déu", perquè va ser la porta que va conduir a la temptació de la innocència. Em permeto aquesta referència perquè crec que el futur d’Europa, que ara mateix sembla confús i en pèrdua d’autoritat, requereix un cert compromís per mobilitzar-nos contra el mal si no volem quedar atrapats pels deliris nihilistes –pèrdua de la noció de límits– que han posat en moviment els Estats Units de Trump i la Rússia de Putin, convertint la veritat i el bé en valors a subhasta. Una exhibició de complicitat entre enemics que semblaven irreconciliables contra allò que queda de consciència democràtica del que és i el que no és admissible, i que Europa hauria de defensar si no vol que la riuada reaccionària l'escombri.
Qui ha estat primer? Trump ha dut Putin al seu terreny perquè aquest ja havia fet els senyals necessaris per fer possible la trobada. I ens hem despertat de cop amb una ofensiva teotecnocràtica: la política com a imposició d’una veritat superior contra el bullit democràtic. La simbologia està en marxa. Trump i Putin es posen d’acord a posar final a la guerra d'Ucraïna, que no és el mateix que fer la pau. Al contrari, imposen una solució de part i convinguda entre ells, menyspreant les formes democràtiques i buscant la legitimació teocràtica, amb la complicitat de l’Orient Mitjà. Aràbia Saudita vol posicionar-se com a espai de conciliació. Els capricis de la teotecnocràcia no es posen en qüestió i els seus representants –Trump i Putin– han decidit que són ells els qui decidiran la pau i que Ucraïna i Europa no han de fer més que signar-la. I així es farà.
Trump marca el pas, Putin s’hi adapta. Les pulsions neofeixistes del president americà van de perles a un personatge sinistre com Putin, que difícilment podia esperar tanta legitimació del fins fa poc gran enemic. Washington rescata Rússia: un titular que fins fa quatre dies hauria semblat inversemblant. Les trames dels nous poders econòmics mundials es van connectant i troben en el món exsoviètic un espai d’expansió. I Europa, cada cop més una raresa en perill, perd protagonisme: creuen que ja no la necessiten. Si no reacciona, tindran raó. El president americà i Putin se senten autosuficients per marcar el pas fent del ressentiment virtut i de l’odi el principi del seu discurs.
2. Odi. Europa no pot passar sense afrontar aquest sinistre panorama. Ho deia també André Gluksmann: “La resistència a l’odi és el gran motor de la història”. L’odi és el fonament de l'autoritarisme de Trump i Putin, que fan del ressentiment bandera. I estem com sempre: massa dubtes, massa inseguretat, massa llast del passat, massa por de complicar-se la vida, en un moment en què el continent viu el desconcert d’un trànsit d’època com arreu del món, amb molts dels valors dels quals Europa ha fet bandera en risc. Respondre a l’envestida reaccionària no és fàcil quan les extremes dretes estan a l’alça i en plena sintonia amb Trump, quan les dretes comencen a riure-li les gràcies i a radicalitzar-se dia a dia, i quan bona part del poder econòmic sintonitza amb el corrent americà que diu que llibertat econòmica i democràcia són incompatibles. I tanmateix seria tràgic que Europa es deixés atrapar pel deliri dels que han perdut tota noció de límits, instal·lats en la insensibilitat d’uns egos sense mesura.
Emmanuel Macron, un president minvat, desplaçat de la governança del dia a dia a França, després del seu estrepitós fracàs electoral, busca recuperar perfil –encara que només sigui per polir la imatge camí de la jubilació– i fa una convocatòria a París per liderar la resposta al tàndem russoamericà. Resultat ben minso: ja en parlarem. Magnífica actitud quan els altres van accelerats. Només Gran Bretanya i Alemanya semblen disposats a fer algun pas, no precisament disruptiu. Diu Macron que no vol humiliar Rússia. I Sánchez demana temps i calma. Però tot va molt de pressa. Es tracta de fer-se respectar. I de moment Trump i Putin fan el que els dona la gana.
