«El món són les restes d’un naufragi»
G.K. Chesterton
El darrer cicle electoral deixa unes quantes paradoxes entròpiques sobre l’abast del desordre local, europeu i global. El mateix diumenge de les eleccions catalanes, després que sota un divendres de rigor Jordi Pujol reaparegués en vídeo per donar suport a Junts, vaig trobar-me, amb el primer cafè matiner, amb un article d’en Francesc Cabana, el seu cunyat. Reconec que vaig haver de comprovar dos cops que no em confonia i que el signava ell, cofundador de Banca Catalana amb l’expresident i autor, fa anys, del llibre L’agonia del capitalisme. I no, en aquell article no hi havia cap error ni en forma ni en fons. Des del títol –"Sobre el capitalisme"–, passant pel que s'hi deia –"cal revisar el capitalisme i buscar una solució més ètica [...] o ens estavellarem contra una paret"– i fins a la conclusió final: "el sistema econòmic actual no ens porta enlloc". No són poques les veus que, cada cop més i des de dins, constaten raonadament l’obsolescència, la inviabilitat o la insostenibilitat d’un model ludòpata, caníbal i desbocat.
Un mes abans d’aquella contesa electoral, on l’independentisme es llevava amb 74 diputats i es gitava amb 59 fruit d’una autoderrota previsible, un alt directiu d’Exceltur –lobi, gremi i aliança per l’excel·lència turística– assumia obertament que el turisme havia tocat sostre a Barcelona, que es fregava la saturació i, entre línies, que no hi cabien més extralimitacions –perquè tot té límits i, des de múltiples perspectives, el turisme ha anat massa lluny, ser un país low cost surt caríssim i els costos econòmics, socials i culturals són infinits. El vicepresident d’Excelsur, José Luis Zoreda, hi afegia un corol·lari: "El creixement pel creixement pot ser contraproduent". Isidre Fainé ho va dir fa dos anys: "El creixement econòmic sense equitat és una immoralitat". Malgrat que ho diguin tres veus tan poc anticapitalistes com aquestes, el sistema continua funcionant a tot drap i arrasant amb tot. El que no canvia rere cada festa de la democràcia –ni hi ha cap previsió que canviï a curt termini– són les ordres diàries de desnonament –23 al dia a Catalunya– ni les pujades de preu del lloguer a Barcelona ni la negativa de Junts i el PSC a regular els pisos de temporada. Però, certificant el desgavell, els de dalt miren avall constantment –molt menys que els de baix a dalt.
Aquelles eleccions catalanes específiques van anticipar, en un cert sentit general, els resultats de les europees: un corrent de fons tèrbol on les esperances reiteradament frustrades, la cancel·lació del futur i la llarga i esgotadora espera per sortides democràtiques que mai no arriben s’han traduït en agror democràtica, retrocés de les esquerres, reforç evident dels partits sistèmics i auge històric d’una onada ultra que esparvera. Sabem que farem marrada –i ja sabem que ha començat fa temps, però no sabem quan ni com acabarà, fa pinta que va per llarg i més ens valdrà espavilar per escurçar els mals temps que venen–. El desplaçament dretà era tan evident i previsible que no ens ha sorprès, no teníem cap altra previsió, i em temo que molts sabíem, a la llum de les foscors que ens assetgen, que aquest dilluns ens llevaríem en un lloc pitjor. Així ha estat. I encara hi ha qui ha respirat alleugerit –com si Ucraïna o Palestina no continuessin allà–. Perquè es veu que ha estat un drama però sense arribar a tragèdia. O més aviat: perquè el drama ha obturat, o simplement endarrerit, la tragèdia major que es cova per tot arreu. Paradoxes electorals, és per llogar-hi cadires veure Von der Leyen, presa per l’eufòria, renunciant de sobte al que més va repetir en campanya: que s’obria a pactar amb l’extrema dreta. Obviant que, comprant a la bestreta part de l’agenda ultra, ha aprovat un vergonyós pacte de migració i asil i ha fet retrocedir la minsa agenda verda que pregonava.
Ursula, però, ha dit una altra cosa realment sorprenent i dissonant: que garantiria l'estabilitat contra els extremismes de dreta i d’esquerra, com si estiguéssim a la República de Weimar i agités de forma inversemblant la falsa teoria dels dos dimonis. A quins extremismes europeus d’esquerra es deu referir? On viu? O què carai interpreta per extremisme esquerrà? ¿Les monodosis tímides i les píndoles escasses del que queda de la socialdemocràcia europea que després d’ensorrar l’hospital surt en defensa del pacient? Uns molts han dit, com alleujats, que per sort tot segueix igual, atès que conservadors, liberals i socialistes mantenen el carril central de l’empresa europea –més empresa que cap altra cosa, malauradament–. Però si tot segueix igual, no se n'adonen, en la seva ceguera, que això també significa, precisament, que les extremes dretes continuaran pujant?
Sí, hi ha un desplaçament dretà global i l'única revolució en marxa és fosca, ultra i neoliberal. Abans, però, hi ha hagut un desplaçament tectònic previ que ha adobat el terreny: el desplaçament cap a casa, cap a la indiferència, cap a la desconfiança, cap a la incompareixença. Que la gent abandoni la política i fugi cap a casa –o cap a la sèrie o cap al sofà o cap al consum– també és un objectiu central de les forces més brutes i brutals del mercat. Fora obstacles –i la democràcia ho és–. La perversió és que el problema central rau en el fet que els que ara corren a dir-nos, tard i malament, que hem de salvar la democràcia, són els que durant dècades s’han esmerçat de valent en carregar-se-la. L’haurien d’haver salvat a Grècia el 2009, però caldrà recordar que va ser Zapatero qui aprovava la més gran retallada antisocial des del final de la dictadura arran de la crisi de 2008. Allò que va dir Thatcher tan capciosament quan li van demanar quina era la seva gran victòria i va respondre, lacònica: Tony Blair. La feixistització social és la revolució dels rics, l’ordre caníbal de cruspir-se qui tinguis al costat per si de cas, la crida hostil a una guerra civil covarda contra els més perseguits, la vandalització d’un jovent que acabarà creient que viu en un videojoc i la consagració de l’entropia com a destí. Si Chesterton tenia raó –i en tenia– i el món sempre són les restes d’un naufragi que cal conservar, viure democràticament deu ser, ara com ara, buidar galleda a galleda l’aigua que cau a raig per tot arreu i que prova d’enfonsar la barcassa. Des de casa no es buida. Caldran mans. Moltes. I ben coordinades.
