Una entrevista

L' altre dia una noia, la Joana, estudiant de primer de periodisme de la UPF, va venir a la ràdio a fer-me una entrevista per a una assignatura. Després de fer-me un parell de fotos per il·lustrar el que estava a punt de dir, va treure un full escrit a mà, ple com un ou d'anotacions per tot arreu. Hi havia preguntes, fletxes, acotacions, esquemes. La Joana va treure una gravadora, em va demanar permís per enregistrar la nostra conversa i va prémer el botó vermell.

Vam parlar de ràdio, de premsa i de tele. També volia saber què n'opinava d'alguns temes d'actualitat, com la llei Wert i el procés sobiranista. De mica en mica ens vam endinsar en temes més personals: què era el que més m'agradava d'escriure articles o de fer ràdio, què n'opinava que avui dia tothom pogués fer periodisme d'opinió o quin sentit tenia una professió que tothom es veia amb cor de fer i que els ciutadans consideraven la pitjor feina de totes.

La Joana arribarà lluny, n'estic segura: és directa, educada, curiosa i sincera i, de moment, amb una de les seves primeres entrevistes ja ha aconseguit l'objectiu que ha de tenir tota entrevista. Fer-nos pensar, conèixer una realitat diferent de la nostra i aprofundir en alguns temes en què no ens aturem a reflexionar gaire sovint.

Per això crec que li dec un profund agraïment a la Joana per haver-me fet aquella entrevista universitària, perquè va ser gràcies a les seves preguntes que em vaig haver d'aturar a pensar què pensava de moltes matèries, sobretot de les més íntimes. Què és el que em fa més feliç? Com em definiria davant d'un desconegut? Quins són els meus objectius professionals? Que bonic seria tenir una Joana al voltant que de tant en tant ens fes preguntes i ens obligués a pensar qui som i què volem de la vida.