Una entrevista previsible

El lloguer immobiliari és sempre un preu de monopoli
Adam Smith

Fa poques setmanes vaig començar a rebre tuits amb l’etiqueta #somllarscompartides. Feien referència a la regulació a Barcelona del lloguer d’habitacions d’habitatges privats. Un dels tuits adjuntava un informe sobre la regulació d’aquesta activitat econòmica en diverses ciutats europees. Tot plegat em va semblar una cosa prou seriosa, i per això em vaig alegrar quan la presidenta d’una organització de propietaris em va demanar una entrevista. El que segueix n’és un resum.

- Bon dia, voldria que fos conscient de la situació en què ens trobem moltes famílies que ho hem perdut tot amb la crisi financera (una crisi generada pels polítics) i que ara ens veiem obligades a llogar una habitació de casa nostra per poder mantenir el pis. Estem molt preocupats perquè l’Ajuntament vol prohibir que ho seguim fent.

- Bon dia, crec que puc tranquil·litzar-la, perquè ningú no pretén prohibir la cessió d’habitacions a Barcelona.

- Vull dir la cessió d’habitacions per dies. Pensi que si un fill ja no viu a casa però hi ve de tant en tant, no podem llogar l’habitació per períodes llargs.

- L’entenc, però ha de comprendre que l’Ajuntament ha de vetllar pels interessos col·lectius, i a Barcelona el problema més important de llarg és la manca d’habitatge. Hi ha molta més gent que vol dormir a Barcelona que la que hi cap. No és un problema específic d’aquesta ciutat; passa a totes les que denominem “globals”, o sigui, les que han tingut èxit. Pensi en els joves que guanyen 1.100, 1.300 o 1.500 € al mes i els demanen 800 € o 900€ per un pis de 60 m2. Aquesta gent està indignada, i si no hi posem remei ens cremaran la ciutat. De fet ja estan començant a fer-ho. En aquest context, les autoritats han de posar ordre: primer els barcelonins, després els que volen viure a Barcelona (estudiants o expatriats), i, finalment, els turistes. Ho han de fer perquè els turistes, com que només venen per pocs dies, poden pagar molt més que els altres i col·locar-se al capdavant. Se’ls ha de posar al darrere. 

- Però els estudiants sempre han compartit habitatges! Poden seguir fent-ho llogant un pis sencer.

- Sí, però no hi ha prou pisos, i per això són tan cars.

- Però vostè creu que prohibint els habitatges compartits per dies baixaran el preu del lloguer? No ho faran pas.

- Sí, perquè si hi ha més habitacions que s’ofereixen per mesos, el seu lloguer baixarà. És qüestió d’oferta i demanda. De fet, si vostè i jo estem parlant és perquè tots dos sabem que es poden obtenir quatre vegades més diners llogant per dies als turistes que per mesos a un barceloní.

- Però les autoritats no poden intervenir en la propietat privada! És casa nostra i hauríem de poder fer-hi el que vulguem.

- No, la llei estableix que la propietat està supeditada a l’interès públic. Ho diu el sentit comú i ho diu la Constitució. 

- Però la Generalitat ha establert que es poden cedir habitacions i que els ajuntaments han de regular-ho. Hi estem a favor, però regular no és prohibir.

- La Generalitat ha fet bé establint que els ajuntaments han de regular, perquè la situació és molt diversa. A Tortosa, per posar un exemple, no hi ha escassedat d’habitatges, però a Barcelona, on és angoixant, com ja li he dit, cal racionar-los i posar els turistes al darrere. Per això el PEUAT limita el nombre d’hotels i el nombre d’habitatges d’ús turístic (HUT).

- Però el turisme aporta riquesa.

- Sens dubte, però cal limitar-lo, perquè fins i tot els empresaris més lúcids del sector es queixaven que als carrers de Barcelona hi havia massa turistes.

- Però els turistes llogaran una habitació a l’Hospitalet i no deixaran de visitar Barcelona.

- Segurament, però serà una mica més difícil i, sobretot, haurà disminuït la pressió sobre els preus de l’habitatge de Barcelona.

- Però els únics que en sortiran beneficiats seran els hotelers.

- És indubtable que els hotelers en sortiran beneficiats, però no és aquest l’objectiu. L’Ajuntament també ha aprovat un recàrrec a l’impost turístic, que no els ha agradat gens, però que s’ha considerat necessari per motius similars.

- Però si no podem cedir l’habitació als turistes haurem de deixar el pis, perquè no podrem pagar la hipoteca...

- Si jo tingués l’oportunitat d’adquirir un habitatge i pagar-ne la hipoteca només llogant una habitació, ho faria i n’estaria encantat, però l’interès públic és que els barcelonins tinguin accés a un habitatge més barat, encara que això impliqui que els propietaris no puguin treure’n tant.

Lamentablement, però no imprevisiblement, la conversa ha acabat sense que cap dels dos hagi estat capaç de convèncer l’altre.

Miquel Puig és economista