L'entrellat dels pressupostos

Aquest diari recordava diumenge passat que comença el nou "curs" pressupostari, tant a Madrid com a Barcelona. Subratllava justament la centralitat de la posada en escena i de la gesticulació política. Ara bé, els governs que presenten pressupostos i els Parlaments que els voten també es fixen, afortunadament, en altres aspectes que són molt rellevants per a la ciutadania, però sovint no tenen interès en mencionar-los. Pot ser que sigui perquè haurien de reconèixer els mèrits de governs anteriors, fins i tot de signe oposat, o perquè no volen atreure l'atenció sobre el pes de certs grups de pressió (discrets o que es fan veure) o, fins i tot, perquè són pagament de favors. Recordem que uns pressupostos són una priorització de la despesa pública i que no sempre es vol explicitar quines són les prioritats o amb qui es comparteixen els vots. Si ens fixéssim en la freqüència amb què partits molt oposats voten el mateix, ens meravellaríem i descobriríem quins són els veritables consensos transversals de la nostra societat.

Les tensions bàsiques, però sempre gestionades discretament, són entre la quantitat dels serveis públics prestats (salut, seguretat, ensenyament, atenció a la vellesa, etc.) i el preu (sous) del personal que presta aquests serveis públics. Millors sous pot implicar menys serveis. Més serveis o més ben remunerats és una decisió crucial en una expansió pressupostària, de la mateixa manera que menys serveis o menys remuneracions és el desafiament més dolorós d'unes retallades.

D’altra banda, encara és més complex trobar el moment d’apujar els sous d'uns servidors públics determinats i no de tots. Per exemple: ¿més seguretat (més policia) o més remuneració de la policia? A Madrid, l'1 d'Octubre va servir per apujar molt, i permanentment, els sous de tots els cossos de seguretat estatals. Difícilment s'hauria pogut fer en fred. L'agraïment a l’extraordinària feina feta pel personal sanitari durant la primera onada del covid-19 només va donar lloc a una mini paga extra. No tots els servidors públics importen el mateix a l'Estat. Alguns són més indispensables que d'altres, especialment quan l'Estat està en qüestió.

Més sous o millors sous és, per tant, una primera decisió crucial, per a tots i cadascun dels serveis que es paguen a càrrec dels pressupostos públics. La sortida de la llarga crisi dels anys 2008-2013 va prioritzar l'increment de les remuneracions (pagues extres, sous i recuperació de pagues extres) per damunt de l'increment dels serveis. Les retallades que políticament feien més mal eren les dels sous i no les dels serveis. Això explica moltes carències dels serveis públics en els darrers anys de pandèmia. Atès que cap partit es vol oposar a un increment de sous dels empleats públics, perquè són o han estat o esperen que siguin "seus", els augments es van concedir per unanimitat dels congressistes o parlamentaris, hi hagués pressupost o no. Tot acord transversal pot superar la mancança de pressupost. A Madrid, les pujades de pensions, com els sous públics, també són molt transversals i susciten amplis consensos hi hagi pressupost aprovat o no. 

Se'n parla gaire, de tot això, als mitjans i als Parlaments? Quan l'acord és transversal, no se'n parla gens. Quina paradoxa, oi?

L'altra gran tensió és la que hi ha entre serveis bàsics (o essencials) i serveis avançats. D'aquesta se'n parla encara menys, però importa molt. Totes les polítiques de promoció del creixement demanen serveis avançats (recerca i innovació, per exemple). Però, si no hi ha prou recursos públics, costa renunciar als serveis bàsics per atendre serveis avançats. En resulta una incapacitat per sostenir els esforços pressupostaris durant les etapes de crisi. Les veus que defensen l'aposta pels serveis avançats esdevenen inaudibles i, atès que no són essencials, solen sortir perdent.

Passa una cosa semblant entre el consum públic i la inversió pública. Quan van mal dades tota nova inversió, per petita que sigui, és prescindible i s'ajorna per salvar el consum públic (els serveis públics). Les rigideses en el finançament de les inversions es converteixen en un malson. Quan torna la bonança es corre el risc de tornar a caure en fórmules massa arriscades (“estructurats”) de finançament de les inversions per recuperar la inversió posposada. Col·lectivament no som conscients que tota la construcció de l'AVE es va fer amb fórmules extrapressupostàries fins i tot en els anys de més bonança, abans del 2008. Quan es van prendre les decisions crucials, ni se'n va parlar ni es van fer preguntes. 

En resum, tota informació és poca quan es tracta de pressupostos públics. La que promouen els partits està –no ens ha d'estranyar– molt polititzada i pot ser intensament enganyosa, tant des dels governs com des de les oposicions. Els mitjans de comunicació lliures són crucials per informar-nos millor a tots.