Les entranyes de l'odi a TV3

TV3 va dedicar el dimarts a la nit a l’odi i, molt especialment, a investigar-ne l'origen, les seves múltiples expressions i com conviu en la nostra societat. A través d’un Sense ficció (Odi, del sentiment al delicte) i d’un programa especial d’anàlisi presentat per Carles Prats, es va anar aprofundint d’una manera molt exhaustiva en aquest sentiment i en les accions que sovint se’n deriven. És molt important que la televisió pública hi posi el focus, perquè així contribueix a crear un punt d’inflexió en la mentalitat ciutadana. Els delictes d’odi i les reaccions de menyspreu a qualsevol condició humana en situació de vulnerabilitat s’han convertit en informacions quotidianes de l’actualitat, però malauradament acaben representades com un collage de fets aïllats. Tant, que fins i tot es corre el risc de normalitzar-les com a fets inevitables. Posar-hi l’atenció informativa amb programes especials permet considerar tots aquests casos sota un mateix paraigua, buscar-hi els patrons i les causes i, per tant, denunciar-ho com una disfunció flagrant del sistema. I així la ciutadania pot identificar amb més facilitat aquests casos en el futur i prendre consciència de la realitat i dels seus matisos.

Odi, del sentiment al delicte tenia aquesta voluntat, ja fos recordant històries concretes com explicant l’evolució no només d’aquests delictes d’odi sinó la manera com els han valorat la justícia i la societat. La recerca periodística estava feta des d’una meticulositat indubtable. Ara bé, televisivament va resultar monòton i fins i tot va adquirir un to greu i trist a través d’una locució que sonava apenada. Era una concatenació de fets i testimonis d’un gran rigor i encert, però molt poc ritme i cap intensitat narrativa. Era com una notícia extraordinàriament llarga d’un Telenotícies. Molta informació i testimonis, però cap exposició del caldo de cultiu que genera l’odi: la política, el relat històric, la cultura audiovisual i musical, les xarxes socials i factors familiars i educacionals, que potser haurien donat una mica més de vigor narratiu al documental. L’especial que es va fer a continuació, amb testimonis molt ben escollits, va buscar l’efectisme visual de desenvolupar-lo a l’antiga presó Model de Barcelona. I aquí es va anar a l’altre extrem. Gairebé tot eren dones especialistes en l’estudi de les expressions d’odi amb un corpus teòric basat en la tolerància, la igualtat i l’empatia, i van ser ubicades en un entorn carcerari associat al delicte. Tenia un valor més teatral que justificat. Mentre l’autor d’un assassinat apareixia de manera anònima prenent-se una tònica en una terrassa de la rambla de Catalunya, les especialistes estaven totes ubicades als passadissos de la presó, en un context que simbòlicament no els feia cap justícia. Són aquests tics de la televisió que sovint prioritza aspectes més formals que al·legòrics. 

La nit especial destinada als delictes d’odi va oferir la reflexió necessària al voltant d’aquest greu problema social que s’està accentuant. La televisió hi té, sens dubte, el seu paper i la seva responsabilitat, i això també ho van saber reflectir.