Enterrar el benestar, matar la nació
Fa una setmana, el president Artur Mas acabava una llarga entrevista fent-se una pregunta a ell mateix i responent-la taxativament: "El catalanisme que ha construït l'estat del benestar, en pot ser l'enterrador? La resposta és clara: no". Efectivament, el catalanisme mai no ha estat una ideologia merament identitària, sinó un projecte vinculat a dos principis universals: a la llibertat dels pobles i a l'aspiració de prosperitat. És gràcies a la universalitat d'aquest horitzó, doncs, que el catalanisme va poder comptar amb rellevants companys de viatge durant la llarga oposició franquista malgrat que fossin més aviat reticents amb les llibertats nacionals. I també és gràcies a aquests principis que, des del 1980, el catalanisme nacionalista va començar a reconstruir el país sempre amb la convicció que només l'alçaria sòlidament si alhora érem un sol poble. És a dir, que només tindríem futur si s'associava progrés nacional amb progrés social.
EN TOT CAS, SI MAI des del catalanisme més exigent es va ser crític amb el nacionalisme de Jordi Pujol, va ser precisament perquè semblava que condicionava massa els progressos nacionals als de la cohesió social i als de la prosperitat econòmica, que veia indissociables. Per això ara resulta tan injust que el PP i el PSC insisteixin tant a voler fer creure que tot això s'ha abandonat quan aquest projecte nacional de prosperitat, llibertat i dignitat, havent arribat a la maduresa, es proposa assolir un estat propi. I és que, en vista dels enormes riscos que s'acabin desmantellant els nivells de prosperitat assolits amb l'esforç ingent dels catalans al llarg d'aquests darrers trenta anys, allò que no hauria d'estranyar ningú és que una majoria de ciutadans tinguem pressa per dotar-nos d'aquest estat propi. Un estat que tothom que no tanqui els ulls a l'evidència sap que és l'única via que ofereix garanties per fer sostenible el model de benestar de què ens havíem dotat.
EN AQUEST SENTIT, A LA PREGUNTA que es feia el president Mas potser encara li caldria una resposta més radical de la que ell mateix donava. Perquè el cas és que no tan sols el catalanisme no pot ser l'enterrador del l'estat del benestar que ha creat, sinó que si moria l'expectativa de prosperitat, alhora moriria l'aspiració nacional tal com sempre l'hem entès. A algú li interessaria una llengua catalana forta en un país miserable? A algú li interessaria un fort sentiment de pertinença a un país sense futur? Tindria cap sentit exercir el dret a decidir si entre les decisions a prendre no hi ha la de la regeneració democràtica? Per tant, no és que el catalanisme no pugui enterrar l'estat del benestar, és que la seva mort també enterraria la nació.
JA FA TEMPS QUE SABEM que la batalla per la independència la tenim plantejada en el terreny de les idees i dels interessos. En una banda, hi ha una idea i un interès que malda per fer creure que els catalans hem de donar prioritat a la recuperació econòmica espanyola i deixar el dret a decidir per més endavant. És el mateix parany en què ens van fer caure durant la Transició, separant democràcia espanyola i drets nacionals dels catalans. Deien: "Primer acateu la democràcia constitucional, que després ja hi haurà temps per a la vostra nació". Però ara ja no anem amb el lliri a la mà. Mai com ara estat del benestar i drets nacionals havien estat tant el mateix. De manera que no és que es pugui fer una cosa abans de l'altra, ni que vulguem fer les dues coses alhora: és que n'és una de sola. Ho torno a dir: enterrar el benestar seria matar definitivament la nació.
