Entendre el món que ens ha tocat viure, des de l’escola

L’escola és, per a molts, el lloc on s’aprenen coneixements. Alguns consideren que és on s’obté una titulació per trobar una feina. Per a d’altres és l’espai que ha de compensar les desigualtats: donar eines als infants de grups socials la tribu dels quals no els hi pot facilitar. Alguns persegueixen tot el contrari: l’accés a centres per seguir sent l’elit. D’altres, una mica de tot.

Diu P. Meirieu que “l’escola és el lloc que ajuda els infants a entendre el món que els ha tocat viure”. I per entendre el món cal que la vida entri a l’escola, cal impregnar-la de vida, amb totes les seves preguntes: com neixen els germans, per què volen els avions, com es fa un pressupost, per què les persones es posen malaltes... Aspectes de totes les àrees del saber. I des de l’escola es busquen respostes. I es fan noves preguntes. És una manera de conèixer el món bottom-up : des dels seus interessos s’arriba -i sovint se sobrepassa- al que proposa el currículum. “L’escola de la vida i per a la vida”, deia Decroly. O, com es formula al currículum competencial: l’escola que es “planteja problemes socials rellevants”. I avui la nostra societat i la nostra escola s’enfronten a un greu repte: el covid-19.

Resoldre la pandèmia no és funció de l’escola. Però aquest virus afecta la vida dels infants, que no poden anar a l’escola a compartir els neguits amb els amics i els mestres. Aquest és ara el repte de l’escola i dels mestres: com seguir ajudant els infants a saber què passa al món, al seu món, empatitzant amb els seus neguits i patiments. És el que han fet sempre els mestres: acompanyar. Però ara a distància. I la manca de presencialitat fa més difícil copsar la situació dels infants sense veure’ls la cara. El bon mestre segueix sent present en la virtualitat, ajuda cadascú amb les millors eines per viure aquesta complexitat, ara més accentuada.

El bon mestre no està preocupat pel programa, està amoïnat per com cada un dels seus alumnes afronta aquesta situació, perquè sap que el temari, adaptat, és una bona eina també ara. Amb les matemàtiques podran interpretar la maleïda corba del coronavirus, i mesurar els ingredients per fer la mona; la llengua els permetrà escriure una carta als avis o als veïns o fer la llista de la compra; des de coneixement del medi poden entendre la globalització, la sostenibilitat i els desequilibris socioeconòmics, i conèixer malalties i infeccions en diferents llocs del món...; gràcies a les llengües estrangeres poden contactar amb infants d’altres països, entendre articles en anglès que expliquen la pandèmia... Però, sobretot, el bon mestre està al costat dels febles, dels que tenen dificultats perquè els costa seguir, dels que no tenen prou recursos tecnològics, dels que viuen en una llar assotada per la maleïda malaltia i/o la crisi derivada. En aquest nou món el bon mestre estreny potser més encara la relació pedagògica amb els infants, amb “tacte i sol·licitud”, com diu Van Manen.

I aquests són els equilibris que han de fer els mestres per saber-se adaptar a la realitat, que és complexa i diversa, atès que cada centre té les seves particularitats. I cal adaptar-s’hi per donar una resposta propera i adequada. Lluny queden els temps en què fer de mestre era agafar el llibre de text i anar seguint les lliçons amb les seves fitxes corresponents, en què cada grup del mateix curs de tot el país feia el mateix, sense tenir en compte la diversitat de centres, de famílies, d’alumnes. Els mestres no tenen cap receptari, i ara menys que mai. Perquè això va de saber, saber fer, saber estar i saber ser, alhora. No ens podem deixar cap pota: els infants quedarien coixos.

Crec que aquesta és ara la tasca essencial dels mestres i de l’escola: partint de la situació de cadascú, seguir ajudant els infants a entendre el món que els ha tocat viure. I en la mesura del possible, intentar millorar-lo.