Arribà el "dia de l’alliberament" de Donald Trump. I els canvis en els aranzels han estat d’acord amb l’expectació creada. Tindran un impacte entre fort i molt fort, segons països i nivells decretats. I ara caldrà veure la reacció dels altres països, que difícilment podran evitar represàlies simètriques; deixar-ho passar sense més ni més només animaria Trump a accentuar l’actitud d’abusador. Això ja s’anirà veient; i sobre detalls i efectes específics, els interessats poden trobar-ne a bastament en les pàgines d’economia d’aquest mitjà.
Jo vull aproximar la qüestió des d’un altre angle: els canvis aranzelaris anunciats per Trump expressen una concepció del món i del paper dels EUA que alimenta les diferents polítiques de Trump. Cert, hi ha al seu voltant molts personatges estrafolaris que han donat ja espectacles memorables. Tanmateix, també n’hi ha d’articulats i preparats, com el secretari del Tresor Scott Bessent, o el guru trumpià en comerç, Peter Navarro, professor d’economia a UC Irvine, que són els cuiners de la nova política econòmica.
Aquests protagonistes creuen en l’autosuficiència dels EUA, que idealment haurien d’incloure Canadà i Groenlàndia i un cert control d’Amèrica Llatina com a pati del darrere. Ja no veuen Rússia com un factor mundial rellevant, ni tampoc Europa, i com s’entenguin o es barallin europeus i russos ho veuen com un factor merament regional, secundari per als EUA. Àsia sí que és una regió prioritària per evitar una hegemonia global futura de la Xina; per cert, per això ha despistat una mica la intensitat dels aranzels imposats al Japó (24%), Corea del Sud (25%), Vietnam (46%) i Taiwan (32%).
Amb tot, aquesta concepció expressa una posició política no sempre hegemònica als EUA, però sempre rellevant: l’aïllacionisme; la idea que l’intercanvi amb l’exterior implica conflicte i perjudica més que beneficia, perquè el món s’aprofita dels EUA. No és massa diferent del que pensen els antiglobalistes a tot arreu; més a la dreta o més a l'esquerra, tots comparteixen la idea que la comunitat pròpia és explotada amb l’intercanvi.
D’ací el sentit econòmic de la política trumpiana d’aranzels. Tothom té clar que perjudicarà el creixement econòmic als EUA. Però com a crítica és equivalent a la que es fa a mecanismes com l’ingrés mínim vital perquè perjudiquen el creixement. Els que dissenyen restriccions comercials o ingressos mínims vitals saben que perjudiquen el creixement econòmic. Però el creixement econòmic no és, sovint, la guia bàsica de la política econòmica; hi ha altres coses molt importants. Per això, també, aquesta crítica és inofensiva per al govern dels EUA.
Els nous aranzels s’inscriuen dins una política més àmplia. Per això, les frases clau són “els aranzels són retallades d’impostos” i “els aranzels són nous llocs de treball”. Més enllà de la retòrica i fake news de Trump, és clar que saben que els aranzels són impostos que suporten els importadors i els consumidors de l’estat que els imposa. La clau, però, és que preveuen que els aranzels aportaran, diuen, 600.000 milions de dòlars anuals a la hisenda dels EUA. És més del que recapten d’impost sobre els beneficis empresarials. I són uns recursos que, amb l’afegit de les retallades –més espectaculars que substantives– de despesa de Musk, els permetran finançar una retallada d’impostos que, creuen, dinamitzarà l’economia i crearà ocupació.
Aquesta política, com ben bé totes, tindrà perdedors i guanyadors als EUA. Els perdedors seran la gent d’ingressos més baixos, els més perjudicats pels increments de preus que implicaran els aranzels, perquè consumeixen una major part dels seus ingressos i suportaran l’augment de preus. Kimberly Clausing i Mary Lovely expliquen a Why Trump’s Tariff Proposals Would Harm Working Americans la forta regressivitat dels aranzels, comparats amb altres impostos. Qui hi guanyarà més seran els que paguen més amb els impostos que es retallaran: els que tenen més ingressos i més riquesa. Cosa molt del gust dels mandataris del Partit Republicà.
Com evolucionarà en el curt termini l’aposta econòmica de Trump dependrà molt de la interacció entre les pressions inflacionistes dels nous aranzels i les decisions sobre tipus d’interès de la Reserva Federal, que ha refredat la perspectiva de retallades de tipus. I Trump les necessita per refinançar amb menor cost l’enorme deute públic dels EUA.
A més llarg termini, qui sap! La reacció dels agents econòmics a les polítiques pot ser frustrant per als que les han dissenyat (cas d’estudi: les piruetes regulatòries del mercat de lloguer d’habitatge a Catalunya). Al capdavall, tampoc seria gens estrany que, com ja va passar amb Reagan, la cosa acabi amb més desigualtat, com seria previsible, i també amb més dèficit i deute públic, com resulta paradoxal si atenem la retòrica dels protagonistes. Ho anirem veient, que de temps n'hi haurà.
