En aquesta època de policrisi planetària procurem orientar-nos mirant el passat. ¿Estem davant d’una nova guerra freda, com planteja Robin Niblett, exdirector del think tank d’afers internacionals Chatham House en el seu llibre The New Cold War? ¿Ens empeny tot això al caire del que podria ser la Tercera Guerra Mundial, com defensa l’historiador Niall Ferguson? O, com jo mateix he apuntat en algunes ocasions, ¿el món comença a assemblar-se a l’Europa de finals del segle XIX, en què rivalitzaven imperis i ja grans potències?
Una altra manera d’expressar les nostres vicissituds des d’un punt de vista històricament comprensible és definir-les com una era, “l’era de...”, afegint-hi després unes paraules que denotin un paral·lelisme o un fort contrast amb l’era anterior. És el que insinua Fareed Zakaria, el guru d’afers exteriors de la CNN, en el seu últim llibre, Age of Revolutions: estem en una nova era, la de les revolucions; és a dir, hi ha coses que podem aprendre de la Revolució Francesa, de la Revolució Industrial i de la Guerra d’Independència dels EUA. ¿O potser és més aviat “l’era de l’home fort”, com apunta a The Age of the Strongman Gideon Rachman, comentarista d’afers exteriors del Financial Times? No, és “l’era sense pau”, diu a The Age of Unpeace Mark Leonard, el director del Consell Europeu de Relacions Exteriors, perquè “la connectivitat provoca conflictes”.
I ara! Ni parlar-ne! Sens dubte és “l’era de la IA”, The Age of AI, el títol del llibre coescrit pel difunt Henry Kissinger, el degà dels gurus d’afers exteriors. O “l’era del perill”, com afirma l’assagista Bruno Maçães en un número recent del New Statesman. Si escriviu les paraules “L’era de...” al quadre de cerca de la web de la revista Foreign Affairs, us sortiran un bon grapat d’opcions, com ara “l’era de l’amoralitat”, “de la inseguretat energètica”, “de la impunitat”, “de l’America First”, “de la desorientació de les grans potències” i “del desastre climàtic”.
¿Se us n'acut cap altra? O potser només és l’era del rebombori, una època en què les editorials i els mitjans de comunicació empenyen implacablement els autors a triar títols altisonants, dramàtics i massa simplificadors per aconseguir un impacte en les vendes dintre d’un mercat massa saturat d’idees?
Bromes a banda, és fonamental aprendre de la història perquè, com escriu a Retorn a Brideshead Evelyn Waugh, el mestre de la prosa anglesa més precisa: “No tenim res segur llevat del passat”. La clau, però, és saber llegir-lo. En primer lloc, s’ha d’identificar la combinació del que és vell i el que és nou. Com va dir el secretari d’estat nord-americà Anthony Blinken durant una visita recent a Pequín, la relació entre les dues úniques superpotències actuals, els EUA i la Xina, és sens dubte “una de les més importants del món”. Igual que a la Guerra Freda, aquestes dues superpotències mantenen una rivalitat estratègica a llarg termini, que és global, multidimensional i ideològica.
Tot i així, com assenyala encertadament Niblett al començament del seu llibre, “la nova guerra freda no s’assemblarà gens a l’anterior”. Subratlla dues grans diferències: el grau d’integració econòmica entre aquests dos països, que en el passat ha portat alguns analistes polítics a parlar de “Ximèrica”, i el fet que aquesta rivalitat sigui “molt menys binària” perquè hi ha moltes altres potències grans i mitjanes, com ara Rússia, l’Índia, el Japó, Turquia, l’Aràbia Saudita i el Brasil. El primer punt és força important, però no sempre impedirà que una guerra freda s’escalfi. Pocs anys abans que esclatés la Primera Guerra Mundial, el periodista i polític Norman Angell va publicar un llibre força influent, The Great Illusion. Hi afirmava que el grau d’interdependència econòmica entre les grans potències europees feia molt improbable una gran guerra entre els estats i que, si esclatava, no duraria gaire. Al final va resultar que la gran il·lusió va ser la tesi d’Angell.
La segona diferència esmentada per Niblett em sembla convincent. De vegades, d’aquestes altres potències se’n diu "els nous no-alineats" –un altre terme de la Guerra Freda–, però són molt més rics i poderosos que els no-alineats anteriors al 1989. Com veiem a la guerra d’Ucraïna, gràcies a les relacions de Rússia amb països com la Xina i l’Índia, l’economia russa és capaç de sobreviure a tot el que Occident li pugui tirar al damunt.
Ivan Krastev, Mark Leonard i jo, que hem intentat també trobar un nom que englobi tota aquesta era de la confusió, proposem un “món a la carta”, en el qual les potències no occidentals grans i mitjanes formen aliances transaccionals i s’alineen de vegades simultàniament amb socis diferents segons les àrees de poder. Per exemple, combinen una intensa relació econòmica amb la Xina i la col·laboració amb els Estats Units en matèria de seguretat. Aquesta anàlisi contradiu la idea d’un nou eix autoritari força més sòlid, format per la Xina, Rússia, l’Iran i Corea del Nord. En aquest cas, la mateixa paraula eix implica una cosa semblant a una aliança en temps de guerra, perquè no recorda només “l’eix del mal” esmentat pel president dels Estats Units George W. Bush, sinó també l’Eix de la Segona Guerra Mundial, constituït per l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista i el Japó imperial. “I ara, com als anys 30 –escrivia Ferguson a principis d’any al Daily Mail– ha aparegut un eix autoritari molt amenaçador...”
Aprendre del passat també implica saber distingir, d’una banda, la interacció entre estructures profundes i processos i, de l’altra, la contingència dels fets, la conjuntura, la voluntat col·lectiva i el lideratge individual.
La nostra època ens ofereix importants exemples dels dos tipus de forces històriques. Un d’aquests canvis estructurals profunds és el procés pel qual l’acumulació dels efectes no desitjats de les activitats humanes està transformant perillosament el nostre entorn natural mitjançant l’escalfament global, la reducció de la biodiversitat i l’escassetat de recursos. Per això es defineix la nostra època com l’antropocè. Un altre canvi és el desenvolupament accelerat de la tecnologia, com per exemple la IA. Kissinger afirmava que les aplicacions militars de la IA, imprevisibles de natural, podrien arribar a soscavar la mínima estabilitat estratègica de dissuasió nuclear ara existent entre els EUA, la Xina i Rússia. Però si mai dubteu que la contingència dels fets i les decisions personals humanes també són importants, només cal que us remunteu al febrer del 2022, quan el lideratge personal i motivador de Volodímir Zelenski i les forces ucraïneses, que van impedir que els russos controlessin l’aeroport de Hostómel, van canviar el curs de la història.
I això ens porta a l’últim punt i el més important. La cacofonia interpretativa que he descrit és en si mateixa simptomàtica del fet que ens trobem en una nova època de la història europea i mundial, una època en què tothom busca un nou rumb. Darrere del període de la postguerra (després del 1945) va venir el període post-Mur, però només va durar del 9 de novembre del 1989 (caiguda del Mur de Berlín) al 24 de febrer del 2022 (invasió russa d’Ucraïna). A la història, com a les novel·les, el començament és molt important. El que es va fer durant els cinc anys posteriors al 1945 va configurar l’ordre internacional dels quaranta anys següents, i en alguns aspectes, com ara l’estructura de l’ONU, ha durat fins avui. Així doncs, el que fem ara –per exemple, si ajudem Ucraïna a guanyar o deixem que perdi– serà crucial per determinar com serà la nova era. La lliçó més important de la història és que construir-la depèn de nosaltres.
