Les eleccions a la Comunitat de Madrid han estat importants per a l’evolució del conflicte entre Catalunya i Espanya (i si tingués més espai explicaria com van de despistats els "estic desconnectat; em queda lluny"). Importants pel que no han estat, per ser més precís.
La dreta ha pujat en 10 escons (7, de fet; 3 són perquè el total passa de 132 a 136). L’extrema dreta de Vox s’ha quedat igual, 13 diputats equivalents als 12 que tenia. El PP s’ha empassat els 26 de Cs. Això representa una certa moderació, ateses les posicions de fundadors i promotors de Cs i que eren candidats i simpatitzants de Cs els que feien ràtzies nocturnes anti llaços grocs amb eines afilades. És bo que el partit que ha injectat més odi en la política catalana en els darrers anys s’esmicoli.
Ben clar: l'eslògan "Aturem el feixisme", com a invocació a aliances polítiques d’ordre superior, serà estèril en el flanc de la imatge exterior, i un mer exercici d’escapisme a Catalunya.
En primer lloc, perquè no ve cap feixisme (prou banalització!) A Madrid han triat un Parlament molt conservador, dels més conservadors de la UE. Ara, fer de Madrid la capital de l’extrema dreta a Europa és un estirabot. Per l’homologació internacional del PP. També perquè Vox comparteix grup parlamentari a la UE amb el partit que controla el govern de Polònia, i sosté les mateixes postures que el que controla el govern a Hongria (al Grup Popular). Espanya ja estava ben encaixada dins el subgrup d’estats autoritaris de la UE abans-d’ahir. Res de nou en aquest front.
"Aturem el feixisme", a més, serà un mer exercici d’escapisme a Catalunya. Primer, perquè tots sabem que a l’hora de la veritat la retòrica es redirigeix als conflictes nuclears: Ada Colau és alcaldessa de Barcelona gràcies als vots de Manuel Valls i Cs. Punt. Segon, i més rellevant: massa gent ha après que encapsular el conflicte territorial dins d’objectius "d’ordre superior" porta a un assoliment dels "objectius d’ordre superior" que va en detriment de les pretensions del catalanisme.
El darrer exemple ens el dona el final del règim franquista. Es van definir dos objectius d’ordre superior que van reunir suport de la població i els diferents grups nacionals: restabliment de la democràcia i incorporació a Europa. La cooperació positiva en aquest sentit va ser dominant durant la Transició i anys posteriors. Tanmateix, la seua consecució no va afectar les causes estructurals del conflicte: la incompatibilitat bàsica de projectes. Una majoria sistemàtica i consistent a Catalunya que exigeix un estat plurinacional, i una majoria sistemàtica i consistent a Espanya que exigeix un estat uninacional com a aparell que culmina la construcció nacional segons el model francès, en què nació i estat són equivalents, i en un estat només hi cap una nació.
"Consolidem la democràcia i siguem europeus" és la idea que va dominar el darrer quart del segle XX, marcat pel cop d’estat de 1981 (fallit, però no tant). La reacció dels partits estatals fou la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (la LOAPA). I el trànsit d’Espanya ha anat des de la invalidació de la LOAPA pel TC el 1983 a la seua validació pràctica el 2010 amb la sentència del TC sobre la reforma de l’Estatut. Game over. Perquè una vegada assolits els objectius "d’ordre superior" (democràcia i Europa), el conflicte territorial reemergeix i es troba davant el consens dels grans partits espanyols: l'estatisme. Per això, deixar en suspens el conflicte central per prioritzar objectius "d’ordre superior" és posar els carro davant els bous.
Ben mirat, els resultats a Madrid donen una oportunitat als que insisteixen a buscar un acord amb les esquerres espanyoles. L’extinció de Cs elimina el pla B del PSOE (pla A el 2019) per mantenir una majoria de govern a Espanya diferent de la que aconsegueix associant-se als grups d’esquerra i als perifèrics. El centreesquerra espanyol no podrà governar sense el suport dels partits perifèrics.
Per tant, cartes clares: tant si encara s’hi confia com si s’utilitza per al "qui dia passa any empeny", s’haurien d’exigir acords concrets i públics sobre reformes territorials abans d’anar a unes eleccions, el tempo de les quals el PSOE no controlarà del tot (també l’efecte 2022 està en marxa a Espanya). Cert: el PSOE pot contestar que aquests acords li compliquen guanyar a Espanya. I sí, tal qual. Però val més deixar les coses clares. Altrament, es pagarà la fanta i al final hi haurà pacte "d’Estat" entre els partits institucionals que –com sempre– comportarà calbots al catalanisme, tant l’encara confiat, com el ja descregut –i, per tant, independentista–. Fora una ensopegada, una més, en la mateixa pedra.
Germà Bel és economista
