Ensopegant amb les mateixes pedres
"Els habitants de Nicomèdia han despès la quantitat de 3.318.000 en la construcció d'un aqüeducte que abans d'estar llest fou deixat córrer i, més i tot, destruït. El teatre de Nicea, ja construït en la seva major part, en porta absorbits, segons que sento a dir (car els comptes no han estat fets amb tota exactitud), més de 10.000.000, i em temo que en va".
Aquestes frases fan sens dubte al·lusió a grans obres d'equipament que esmerçaren recursos enormes amb una total inutilitat. ¿No som en uns terrenys malauradament massa familiars en què hem vist proliferar edificis innecessaris? Ajuntaments d'arreu varen llançar-se a construccions megalòmanes que han quedat a vegades a mitges, a vegades sense possibilitat de mantenir les seves portes obertes. Quan un es ven l'ànima al diable, tard o d'hora el dimoni passa a fer el seu cobrament. Ara som en aquesta difícil conjuntura i ens en fem creus.
Però tornem a l'inici de l'article: on i quan tenen lloc els fets que s'expliquen? No pas als nostres temps, encara que ens ho pugui semblar, sinó al nord d'Anatòlia, a l'Àsia Menor, i fa ni més ni menys que dinou segles enrere. Eren els temps de l'emperador Trajà, qualificat d'òptim príncep (optimus princeps); durant els primers temps del seu regnat, dos governadors de la província de Bitínia, al sud del mar Negre, havien comès notoris abusos administratius. Se'ls portà a judici i en fou l'advocat defensor Plini el Jove.
Plini el Jove era el nebot del gran naturalista Plini el Vell, mort a l'erupció del Vesuvi de l'any 79 dC quan intentava esbrinar aquell fenomen natural mai vist fins aleshores i l'anava descrivint mentre el nebot ho apuntava tot meticulosament. Encara avui en dia es parla de les "erupcions plinianes" des d'un punt de vista científic.
Plini el Jove feu bé la defensa en el cas dels governadors asiàtics i Trajà en prengué bona nota, fins al punt de triar-lo com el seu llegat imperial a Bitínia i el Pont per tal que posés ordre en l'administració d'aquelles regions de l'Orient. Calia corregir els abusos i controlar les finances de les ciutats. Com veiem que passa ara, es va recórrer a un tècnic per trobar-hi solucions, un tècnic revestit de la màxima autoritat, ja que va assolir el rang equiparable a un procònsol.
Entre el 111 i el 113 dC Plini el Jove desenvolupà les funcions de controlador i reformador que li havien estat encomanades, informant puntualment l'emperador mitjançant una correspondència que ens ha arribat molt completa i que Marçal Olivar traduí per a la Col·lecció Bernat Metge el 1932. Són un total de 121 cartes bescanviades entre Plini i Trajà que deixen veure una relació ben directa entre ambdós personatges. Les cartes ens proporcionen una informació magnífica sobre els problemes de govern del dia a dia, amb unes consultes que incideixen en el moll de l'os i unes respostes imperials clares i precises, que van més enllà de ser uns documents estereotipats de la cancelleria, encara que, això sí, deixen ben palès qui manava: l'emperador que concedí un marge de confiança al seu elegit, Plini el Jove, qui, de tota manera, tenia força cura a no deixar de consultar res a Trajà.
Plini el Jove també mirà d'aprimar la despesa pública en qüestió, per exemple, de viatges, com va aplicar a la ciutat de Bizanci (després Constantinoble i ara Istanbul) que tenia unes despeses molt crescudes. Trajà ho aprovà i digué exactament: "El governador de Mèsia voldrà també excusar-los si l'honoren amb menys de sumptuositat".
També en qüestió de préstecs, Plini tenia una idea ben estructurada i que aiximateix ens pot semblar propera: "No és possible de trobar qui vulgui ésser deutor a la cosa pública, sobretot essent l'interès el dotze per cent, que és el tipus d'interès a què són fets els préstecs per als particulars. Veges doncs, senyor [Trajà], si creus del cas rebaixar gens el tipus d'interès i atraure, per aquest mitjà, deutors idonis".
Naturalment, no volem fer una transposició integral del món romà al nostre, sinó tan sols assenyalar que amb la seva potent concepció del dret, que és en bona part el nostre, problemes i solucions d'aleshores tenen el seu punt de contacte amb els de l'actualitat. Llegir els clàssics és sempre una mina d'idees i reflexions; en el terreny polític, la corrupció, els mals usos, la despesa incontrolada i la proliferació d'obres impactants, però impagables i impagades, foren causes directes i gens secundàries de la fi de l'Imperi Romà. Indefectiblement, comprovem que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, i tant de bo fossin només dues!
