Ensenyar la diversitat religiosa
El nou currículum d’ensenyament de la religió catòlica a primària i a secundària preocupa. Alguns el qualifiquen d’“exacerbació identitària” d’un model confessional. Som davant una manifestació nova d’un vell problema. No hauria d’estranyar que l’ensenyament confessional de les religions produeixi aquesta impressió incòmoda en gairebé tothom. És un model a l’abric d’un concordat polèmic.
Fa gairebé 40 anys alguns intel·lectuals catòlics, com Joan Bada, ja van proposar sense èxit l’alternativa d’una cultura religiosa. L’any 2000, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós (Audir) va demanar també una cultura religiosa generalitzada en una declaració interreligiosa consensuada per representants i experts en educació de les diverses tradicions (“Cultura religiosa per als ciutadans del demà”). La proposta va generar una injusta por i desconfiança en la institució religiosa. La veritat és que el model confessional no ha estat mai cap joia perquè aboca l’escola pública a la separació simbòlica dels alumnes per confessions però també perquè, com veiem ara i segons qui governi, s’acaba transformant en adoctrinament catequètic -i sovint ideològic- de caire exclusivista. Això és contrari a les recomanacions del Consell d’Europa i de la Unesco quan aconsellen el coneixement de la diversitat religiosa i conviccional i l’ensenyament del diàleg entre creences (interreligiós), i entre aquestes creences i les conviccions no religioses (interconviccional). Tot plegat per garantir una societat plural, inclusiva, cohesionada i en pau.
Inquieta també la pràctica desaparició en aquest currículum de secundària de l’ensenyament de les altres religions. ¿És fruit només de la voluntat pastoral d’afavorir un coneixement millor de la identitat catòlica o es vol evitar el coneixement d’una alteritat incòmoda? Probablement s’aconseguiran totes dues coses. Avui, més que mai, sentim l’angoixant amenaça del xoc de civilitzacions i ens cal una certa consciència de l’estreta relació que hi ha entre educació i intolerància, com ha quedat palès, per exemple, en el cas de les noies musulmanes adolescents que han fugit a Síria.
Els educadors són els primers actors de la cultura de la pau i del diàleg. Que els nois i noies catòlics, o de qualsevol altra creença o convicció, puguin tenir informació i coneixement rigorós, empàtic i crític dels valors positius i dels perills i les patologies de les diverses tradicions religioses i espirituals és el primer -i elemental- fonament per edificar habilitats i actituds dialogants i tolerants envers l’alteritat i per permetre’ls distingir, d’una banda, l’amenaça als valors i als drets fonamentals i, de l’altra, la possibilitat d’enriquiment i creixement humà, ètic i espiritual.
La ignorància de l’altre no afavoreix la tolerància. És cert que el coneixement de l’altre per si mateix tampoc garanteix el diàleg, però n’és un requisit imprescindible. I si aquest coneixement s’ofereix amb esperit crític i amb l’empatia necessària, aleshores té totes les garanties d’afavorir una cultura del diàleg que possibiliti la vida en comú, la cohesió i l’intercanvi i la interfecundació cultural.
Els catalans tenim un apreciable patrimoni de diàleg interreligiós. Al pensament i l’obra pioners del savi Raimon Panikkar i a la tasca actual de personalitats emblemàtiques com el caputxí Joan Botam i el jesuïta Xavier Melloni, cal sumar-hi moltes altres persones de les diverses tradicions que treballen discretament a favor del diàleg, a més d’organitzacions com la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, el Grup de Treball Estable de les Religions (Grupdereligions.org) o la mateixa Audir (Audir.org). Catalunya és tot un exemple en aquest àmbit al sud d’Europa, però no val a badar.
Els prejudicis i els estereotips produïts per la ignorància sobre les creences i les seves pràctiques accentuen els conflictes i fomenten l’hostilitat. En veure un preocupant -i anunciat- increment de la islamofòbia i de l’antisemitisme, necessitem la informació i la formació en diversitat religiosa i diàleg per fer front amb èxit a una cultura de l’odi que s’alimenta de fonamentalismes i d’intolerància. Una Europa que vol combatre el fonamentalisme islàmic demanant, per exemple, més formació acadèmica als imams que visiten les presons ha de garantir que l’educació, especialment en l’àmbit públic, contribueixi al respecte dels drets humans, a la tolerància i al diàleg i no es converteixi en adoctrinament identitari que amenaci l’alteritat i la convivència.
