El juliol del 2017 vaig escriure aquí un article titulat “Docents de català incompetents” i avui, per desgràcia, m’he de limitar a parafrasejar aquell títol perquè la situació continua sent igual d’escandalosa. L’escàndol és molt fàcil de resumir: ara mateix, i gràcies al màster que cal cursar per exercir de docent a la secundària, és possible ocupar una plaça titular de llengua i literatura catalana en un institut –un feina que sovint s’exerceix 30 anys o més– tenint un coneixement molt deficient de català. El mal que això està fent i farà a la llengua és difícil de calcular, i el més xocant, trist i paradoxal és que és un mal que s’infligeix des de les nostres institucions: l’infligeixen els mateixos polítics que s’autoanomenen sobiranistes (i que no dubto que ho siguin en molts sentits).
Torno avui a aquest irresolt escàndol després de llegir en l’últim número (el 113) de la revista Llengua Nacional un dossier centrat en l’espinós tema de l’accés a la docència en aquest àmbit. L’encapçala un escrit de Josep Bargalló que, llegit a la llum dels altres articles, et sumeix en una barreja de perplexitat, indignació i impotència. Diu l’actual conseller d’Educació que l’obligació del seu departament és no deixar els alumnes sense professors i que, tot i que l’ideal és que ensenyin llengua i literatura catalanes els de filologia catalana, aquest grau no garanteix per si sol les competències per fer-ho: cal el màster que en teoria ensenya a ensenyar els coneixements que es tenen i que són –Bargalló ho admet i ho dicta el sentit comú– del tot imprescindibles. El problema és que la jubilació massiva dels docents incorporats als 80 no pot ser coberta només pels filòlegs catalans i cal que altres titulats, un cop fet el màster, també n’ocupin les vacants.
Però el que proven per enèsim cop els altres articles és que, en lloc de ser un filtre que impedeix que titulats no filòlegs ensenyin català sabent-ne molt poc, el màster actua com a aval perquè ho puguin fer. I que quedi clar: no estic defensant que només els filòlegs puguin ensenyar llengua i literatura catalanes. Defenso, i fa vergonya haver-ho de dir, que només puguin ensenyar llengua i literatura –la que sigui– els que en sàpiguen. Però, per començar –i això s’ha decidit a Catalunya–, el màster és de “llengua i literatura catalana / castellana”. I, per continuar, obvia la prova en què s’hauria de demostrar que es dominen els continguts que “ensenya a ensenyar”, perquè entén que ja els garanteix la titulació exigida.
Cal ser molt ignorant o cínic per considerar que un B2 o haver fet 30 crèdits en català prova aquest domini. Però és que devaluar els títols de català és una pràctica institucionalitzada de la Generalitat. Cada any regala el C1 –el nivell que s'exigeix després per accedir a les places– a milers d’estudiants que acaben l’ESO sent del tot incapaços de parlar i escriure amb un mínim de competència la llengua “pròpia del país”. No és gaire sorprenent, doncs, que havent mantingut tants anys aquesta ficció amb els alumnes, li hagi costat tan poc estendre-la als professors.
Albert Pla Nualart és lingüista i escriptor.
