Ens calen polítics ben pagats

En una decisió que estic segur que havia rumiat llargament, Ada Colau va apujar-se el sou així que va ser investida de nou alcaldessa. Al marge de penjar de nou el llaç groc al balcó consistorial, va ser una de les primeres decisions que va prendre. Concretament, Colau ha passat de percebre 2.200 euros nets al mes a 3.100. Així, Barcelona en Comú rep ara una proporció més petita del sou de l’alcaldessa. Els comuns, doncs, rectifiquen. Esmenen parcialment aquell seu discurs populista segons el qual els polítics eren uns privilegiats, uns aprofitats, que cobraven massa.

Tot i saber que irritaré tant 'cunyats' digitals com analògics, aplaudeixo sincerament la decisió. Una alcaldessa o un alcalde de Barcelona no pot percebre poc més de dos mil euros al mes. És un disbarat. El mateix penso dels molts altres membres de l'administració o d'organismes o empreses dependents. La gestió en el sector públic resulta en molts aspectes més complexa que en l'empresa privada i no pot ser retribuïda amb sous ridículs o molt per sota del mercat. L'administració ha de poder oferir condicions mínimament competitives.

He tingut ocasió al llarg dels anys de conèixer molts polítics amb responsabilitats institucionals i de gestió, i també d'observar-los de prop. I he arribat a distingir-ne distintes tipologies, que, naturalment, no són pures sinó que, en el terreny pràctic, es presenten en múltiples formes d'hibridació. Les resumiré en cinc.

1) Aquell que ha decidit fer de la política la seva professió. Es dedica a la cosa pública. Poc vocacional i pragmàtic, prova de resoldre els problemes que se li presenten, sempre mirant, però, de no tancar-se les portes que el poden dur a una altra responsabilitat. El seu actiu principal és la seva experiència i professionalitat. Sap, però, que en política no hi ha res segur.

2) El que ha arribat on és gràcies al partit. I depèn del partit. Molts cops no ha fet res més, o pràcticament res més, que treballar en política. Sol ser força sectari, perquè aquesta és la manera no sols de defensar la posició, sinó de justificar-la davant dels altres i davant seu. Viu de la política, no per a la política, i en no poques ocasions es tracta d'una persona no suficientment qualificada.

3) El qui, tot i que segurament els seus plans no passaven per eternitzar-se en la política, amb el temps ha vist com la possibilitat de fer marxa enrere s'anava diluint. El confort que ha trobat en la política, en què es va implicar segurament amb ganes de canviar les coses, fa que li manqui força per reinventar-se i, per tant, prefereix seguir com està mentre pugui i no el descavalquin.

4) Igual que en el cas anterior, aquesta persona sol entrar en la política per vocació. Amb el temps, a més, s'adona, però, que la política té massa costos, i que no compensa. I opta per tornar a la professió o activitat d'on provenia, on tindrà millor sou i consideració. A voltes necessita les relacions aconseguides en la política com a palanca o trampolí per a la seva represa professional. En els pitjors casos, passa a treballar en empreses afavorides per ell mateix o per governs del seu partit.

5) He deixat per al final el perfil patològic. És aquell home o dona que ha trobat en la política uns estímuls que cap altra cosa li dona. El podríem anomenar el polític 'ionqui'. Freqüentment té, o va tenir, voluntat de servei públic. Però el que el mou és 'ser' polític, a pesar de l’estrès i els problemes de salut, de les nits i els caps de setmana ocupats, de les crítiques i els insults, del desgast o els trencaments familiars, etcètera. Per tal de continuar en política és capaç de trair qui sigui i segellar innobles aliances.

Apujar els sous dels polítics no és una mesura miraculosa. No és una 'bala de plata', com diuen en anglès, que de forma automàtica ho pugui arreglar tot. Però, introduir més competència –molta gent amb vocació i molt capacitada que evita dedicar-se a la política ho faria– reduiria la presència dels vicis i les disfuncionalitats menys recomanables. És a dir, a més de ser just, pagar més als polítics segurament pal·liaria alguns dels mals que corquen les nostres administracions i es traduiria en lideratges sòlids i, en general, en una millora del que els ciutadans rebem de la política.

Això sí: cal que els partits, que són la principal via d'accés a responsabilitats i lideratges, en la seva cultura emfatitzin el valor del mèrit, en especial pel que fa a la tria d'aquells que ocuparan càrrecs, tant dins les pròpies organitzacions com en l'administració (al nivell que sigui).