Com enriquir-se servint persones
L’anomenada llei Aragonès està obrint la fractura de l’eix dreta-esquerra entre els partits republicans. La CUP hi ha vist, des del principi, una porta oberta a la privatització de serveis públics ja prèviament retallats i precaritzats. Catalunya en Comú (ECP) -reaccionant més tard- ara també denuncia que permet que es mercantilitzin, que s’hi faci negoci, amb la consegüent pèrdua de qualitat i un empitjorament de les condicions laborals dels que els presten. Però és el teixit associatiu-Fapac, Metges de Catalunya, Marea Blanca, USTEC, CGT, etc.- qui percep més la llei com una amenaça.
No hi ha millor delator de l’eix esquerra-dreta que la relació públic-privat. I és normal que el republicanisme esquerrà vulgui aprofitar aquest terreny de joc per posar en evidència què hi ha de dreta, de “neoliberal”, en un govern Torra que fins ara ha pogut fer la viu-viu escudant-se en els gestos simbòlics. Que la llei provingui d’un partit que s’anomena esquerra republicana seria paradoxal si no fos tan densa la nebulosa ideològica del que alguns anomenen messianisme junquerià.
La llei Aragonès no és atacada pel que fa sinó pel que no fa. No externalitza ni privatitza però tampoc blinda, limita, prioritza i ordena. Posa massa poques traves al polític amb set de privatitzar; només li impedeix fer-ho de manera salvatge. I és en el context de les terribles retallades del govern de Mas i d’una gestió de la sanitat pública com la de Boi Ruiz que cal entendre les viscerals prevencions que suscita. Un servei més eficient, i aquest és el gran argument per privatitzar, no és el que costa menys diners, és el que atén millor els que el reben i omple més els que el presten. És el que crea vincles i civilitza. Si Educació assumeix la gestió dels menjadors escolars i els entrega a grans empreses, no és només que els nens mengin millor o pitjor, és que pares que s’haurien conegut i implicat no caldrà que ho facin.
El servei a les persones és el cor de l’estat del benestar i és l’àmbit professional que més pot contribuir a crear i enriquir un teixit comunitari. És servint les persones que tota la societat es pot fer més càlida i solidària o més freda i individualista. Envoltar l’acció directa dels funcionaris -deixant molt clar on és imprescindible que arribi- de l’acció voluntària i l’economia social que posa el bé comú per davant de l’afany de lucre és una fórmula imbatible. El servei a les persones té un enorme potencial a l’hora de fer poble, de fer barri, de polititzar en el millor sentit de la paraula. Obrim, doncs, la porta a externalitzar-lo: deixem-hi entrar tots els que volen millorar-lo. Fomentem, implicant-hi per la via de concerts i convenis, les cooperatives innovadores, amb voluntat de servei i arrelament al territori. Però blindem-lo contra la mercantilització, contra els voltors que, com les empreses de Florentino, s’enriqueixen assistint a domicili la gent gran. Ells són els que permeten i desitgen que vivim ignorant-nos, perquè mentre ens ignorem, tancat cadascú a casa seva, manen ells i no nosaltres.