Puigdemont, com Tarradellas?

La celebració del quarantè aniversari del retorn del president Josep Tarradellas i del reconeixement de la Generalitat de Catalunya, el 1977, per part del govern espanyol d’aleshores ha coincidit amb dos fets molt importants: la proclamació de la República Catalana pel Parlament de Catalunya i l’aplicació, per l’actual govern de Madrid, de l’article 155, que ha dut a la destitució formal del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el seu govern, a la dissolució del Parlament català i a l’adopció d’altres mesures que, a la pràctica, comporten l’anul·lació de l’autogovern, que ara passa a ser dirigit des de Madrid.

Això fa que els dos moments històrics, el del 1977 i l’actual, puguin ser vistos com l’inici i el final de tot un cicle polític, l’autonomisme, que ha estat vigent al llarg d’aquests quaranta anys, però que des de ja fa un xic més d’una dècada havia arribat a una crisi irreversible arran de la supressió, per part del Tribunal Constitucional espanyol, de punts substantitus del nou Estatut d’Autonomia aprovat en referèndum el 2006.

L’establiment de paral·lelismes entre aquests dos moments de transició són gairebé inevitables: qüestionament general del marc legal; preeminència del debat polític en tots els àmbits de la vida pública; implicació de la societat civil en grans moviments de masses pacífics i democràtics; actuació desmesurada de la força policial espanyola; aturades laborals; empresonament de líders socials; brots de catalanofòbia; actuació violenta de l’extrema dreta als carrers...

I la comparació entre les dues figures que els personalitzen també ha esdevingut inevitable. A totes les similituds que fins ara s’havien fet, l’actualitat més punyent n’hi ha afegit una altra de ben substantiva, però que té més a veure amb l’etapa d’exili i resistència que no amb la derogació del franquisme.

Josep Tarradellas, en el seu exili, va haver de fer valer, davant de tothom, la seva condició de president de la Generalitat, que òbviament no era considerada per Madrid però que també era qüestionada (encara que no públicament) per una part de la mateixa oposició democràtica catalana a la dictadura. I va haver de persistir en aquesta posició durant tota la complexa negociació sostinguda amb el govern espanyol al llarg del 1977. Ara mateix, el president Carles Puigdemont es troba en una situació similar. Ha de fer valer la seva condició de legítim president de la Generalitat davant de tothom: de Madrid, dels mateixos partits, de la població de Catalunya i de l’opinió pública internacional.

El president Tarradellas ho va fer contra tota adversitat, des de la seva elecció el 1954 fins al reconeixement de tots els partits catalans i del mateix govern espanyol, el 1977. El president Puigdemont és possible que ho hagi de fer en unes condicions també especialment difícils, que no exclouen, ara mateix, ni la presó ni l’exili. I podem dir el mateix del vicepresident, Oriol Junqueras, de la resta de consellers de la Generalitat i, naturalment, de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. La Fiscalia General de l’Estat ja s’ha querellat contra el president Puigdemont, el seu govern i la mesa del Parlament pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació. Ahir es va anunciar, a més, que el president era a Brussel·les.

El reconeixement de la presidència de Puigdemont dependrà, doncs, de si la mateixa població catalana el continua reconeixent com a tal, del posicionament internacional (si hi ha reconeixements de la República Catalana i/o condemnes importants de l’aplicació del 155) i de la mateixa reacció de Madrid a tot plegat. A hores d’ara sembla que aquesta serà una qüestió independent de si els partits independentistes i sobiranistes opten per concórrer o no a les eleccions del 21 de desembre, convocades pel president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en aplicació de l’article 155. Tot sembla apuntar que el president Puigdemont i el seu govern, així com la presidenta Forcadell, són molt conscients que en l’assumpció del seu paper com a legítims detentors dels seus càrrecs s’hi juguen el ser o no ser tant de la seva carrera política personal com el de la nounada República Catalana. Han dit que pensen fer-ho fins a les darreres conseqüències, com ho va fer també en el seu moment el president Tarradellas. En el cas d’aquest darrer, saber resistir va voler dir aconseguir vèncer.