Enric Millo

Vull escriure sobre això que has dit, Enric Millo, ara que fas de delegat del govern espanyol. Això que has dit, Enric Millo, a Catalunya Ràdio, sobre la nena morta a Blanes, però no sé com fer-ho. T’han preguntat per la conferència d’en Puigdemont, en Junqueras i en Romeva a Brussel·les. Tu has parlat dels diners que costava. “Amb 170.000 euros es poden comprar ambulàncies pediàtriques”, has dit. Has dit això, oi? Perquè diumenge una nena es va morir a Catalunya i encara no sabem si s’hauria pogut evitar. I estem tots debatent, especulant, potinejant, en certa manera, sobre si una ambulància pediàtrica (ara coneixem aquest concepte, abans no) l’hauria pogut salvar. A Catalunya n’hi ha dues i es veu que són més de les que tenen en altres llocs. Ara això és igual, perquè la nena ja no hi és. Però tu n’aprofites la mort -els pares, l’àvia, els companys de l’escola, et poden haver sentit- per fotre el sobiranisme. S’ha mort una nena, aprofitem-ho! Diguem que els diners de la conferència l’haurien pogut salvar, perquè haurien servit per a una ambulància. No cal que jo raoni. Què et puc dir? ¿Que el teu sou -avui, del tot deslegitimat- també hauria servit? Per qui parles, Enric Millo? Pels teus? Per mi? Pels pares de la nena i pels seus amics? Per qui ens prens, Enric Millo?

Entenc, després d’aquestes paraules, que tothom tria el córner des d’on tirarà la falta, i entenc, esclar, que tu ets al cantó que vols o pots. Tot s’hi val per a la bruta victòria. Fins aquest dimecres ens enteníem, rèiem en privat, dèiem que tu ets d’aquí i jo d’allà, tan civilitzats. Ara la civilització ja no és possible. Parles d’una nena morta. No jugo més. Cauen les caretes, demostra cadascú fins on arribaria. Ja veig fins on vas tu. I, tanmateix, que mai la vida et foti una hòstia tan irreversible, Enric Millo. I que mai ningú la faci servir contra algú sense cap escrúpol ni suc gàstric.