Els darrers dels darrers d'aquesta crisi
hi ha vegades que no sabem si el millor és posar-hi una mica d’humor per no desesperar en situacions absurdes. Aquests dies, parlant amb educadores, recordava grans màximes: "Qualsevol cosa que pugui anar malament, anirà malament” (llei de Murphy) i “Res és tan fàcil com sembla” (primer corol·lari de Murphy).
¿Es pot fer humor sobre vides molt properes a tots nosaltres que es troben amb absurds sense sentit? Per exemple, sobre el que afecta gent nouvinguda de tots els nivells econòmics: tramitar la renovació de la residència o qualsevol altre tracte amb estrangeria. És una odissea obtenir la cita prèvia. Potser, i amb molta sort i temps, esperant hores perquè s’obri el procés d’accés. ¿I si no tenen ordinador? ¿I si, tenint-ne, no tenen connexió a la xarxa? Un educador va tenir èxit a les quatre de la matinada. Premi! Si no, només queda l’opció de pagar un intermediari. Oferta i demanda. Han arribat a pagar-se 400 € per cita prèvia obtinguda. Impossible per a una família de quatre persones. El més normal són 100 €. Hi ha qui, havent pagat totes les taxes, no ha pogut tenir la cita prèvia des del març!
O les cites per al padró de Barcelona, que es donen a dos mesos vista. El problema és quan cal tramitar urgentment la targeta sanitària o matricular un menor en edat a l'ensenyament obligatori.
Alguns diran que les coses s’han millorat: totes les connexions amb l’administració s’han de fer per via ofimàtica. Esclar que calen certs pressupòsits. Tenir ordinador (una tercera part no en tenen). Tenir connexió a internet (nombre mínim de famílies en tenen de prou potent). Entendre els funcionaments de la web, que sovint són complexos. Tenir domini de la llengua. De tota manera, millor online, perquè Correus arriba a trigar cinc setmanes.
Hi ha qui cau en l’espiral infinita del forat negre: una família haurà de marxar al febrer del pis on viu. Ens diuen: “Fa un temps un home d'un altre país va comprar l'edifici de pisos i l'última família que hi quedem som nosaltres. Paguem el lloguer però ens el retornen. Ara, la resolució del judici diu que hem d'estar fora del pis al febrer”. Ho han intentat per tots els sistemes que coneixien. Però estan venuts. Han vingut tard a demanar-nos ajuda. Els diem: “Ho intentarem amb l’advocat. Si no, l’únic que tenim és la xarxa veïnal que atura desnonaments i que s’uneix contra els tentacles del poder”.
Finalment, una educadora que treballa amb joves nouvinguts que no tenen permís de treball comenta: “Segons jurisprudència del Tribunal Suprem respecte a la llei d’estrangeria, no es permet renovar la residència sense autorització per treballar si no es justifiquen 540 € al mes en cas de primera renovació i 2.100 € en la segona renovació. No poden ser ingressos per prestacions socials o ajuts d’entitats! I això que alguns d’ells van venir com a menors i han seguit un llarg procés educatiu i social al nostre país. De què han de viure nois i noies que no tenen família aquí i que busquen desesperadament una oferta per poder treballar? És un peix que es mossega la cua: necessiten treballar per renovar el NIE. No poden renovar el NIE si no tenen treball!”. Gran lògica legal que donaria per a un article d’una persona entesa en lleis. Forma amagada d’expulsar? On són els drets humans?
Amb aquesta crisi hi haurà molta gent que tindrà grans problemes per remuntar, i costa tenir els ulls en el que els passa als darrers dels darrers: els nouvinguts i els que no van poder aixecar el cap després de la crisi del 2008. Només se sent la cridòria dels qui els fan culpables. Sempre ha passat igual amb les víctimes de la història. Deia Walter Benjamin: “La tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d'excepció en què vivim és la regla”. Sembla escrit avui?