Aprendre en un temps perdut...

Corre la llegenda que, al Maig Francès, el líder estudiantil Daniel Cohn-Bendit va proclamar: “He après més en una nit a la trinxera que en un curs de filosofia”. No ho he pogut contrastar. Més enllà de la metàfora militarista, ara ens podríem preguntar: ¿aquesta llarga nit del confinament caurà en sac foradat:no en traurem res?

Ha estat un gran moment per aprendre moltes coses, en més o menys grau. Aquest era l’esperit majoritari el març del 2020. Fèiem propòsits de canvi, conscients que aquesta pandèmia no es podia aïllar de la nostra manera de consumir i malbaratar, la qual va pressionant brutalment els ecosistemes. També érem conscients d’haver menystingut les polítiques socials, sobretot pel que fa a la salut i a les residències, mentre la militància dels diversos professionals ens treia les castanyes del foc i evitava el col·lapse. Arreu sentíem veus exigint un canvi dràstic, únic, com mai no havia plantejat la societat.

Renéixer col·lectivament.

Sabem que per a molts col·lectius no ha estat un temps gens perdut. Tots els laboratoris i grups mèdics del món s’han unit com mai, en un projecte comú. Els centres hospitalaris han generat noves estratègies i s’han reinventat. Les empreses han buscat noves respostes, sabent que no tot tindrà els resultats esperats, i que fins i tot els fracassos ajudaran a buscar noves maneres d’afrontar el món incert que ve.

Fins i tot en l’àmbit molt local s’han generat noves habilitats adquirides aquest temps. M’ho comentava fa poc l’Eva, una educadora del Casal: “Els més menuts estan aprenent, alhora que nosaltres, una sèrie de valors, de competències, de vivències, que haurien d’haver après en un altre moment. L’autoregulació i l’autocontrol, aspectes que es van desenvolupant al llarg de tota la vida. I els més menuts estan desenvolupant-los d’una manera més ràpida del que toca...”

L’autocontrol i viure la vida també cap a dins. “Els adolescents experimenten canvis en el seu pensament, en el seu cos, etc., i no ho poden compartir amb ningú més que amb ells mateixos... I això els afecta i s’ho mengen sols, i aprenen a controlar-se emocionalment”, comentava l’Eva. Temps per a l’avorriment i l’enyor que els farà madurar.

Potser nosaltres mateixos hi hem guanyat desplegant la creativitat, reutilitzant objectes des de la simplicitat i no necessitant gaires coses per viure, obrint l’armari i veient quantes inutilitats hi tenim, coneixent gent nova des de la finestra. Hem hagut de pactar espais vitals i hem viscut la nostàlgia de la gent que estimem i el patir per saber com estan. És el missatge enviat a algú de qui, de feia temps, no sabíem res. Fins i tot saber conviure amb la incertesa de no poder programar el futur.

També hem après de les emocions que ens han fet trontollar, sobretot de la impotència i el dolor de saber que els més fràgils eren els que més patien, de les imatges colpidores. Fins i tot potser haurem après que la natura pot jugar males passades, però que la desigualtat està provocada per l’estructura humana.

Els petits guanys, potser, els consolidarem. Però em temo que a mesura que passin els dies serem més incapaços de retornar al març del 2020. I quan s’acabi la nit, oblidarem els projectes d’humanització i reprendrem l’escanyament de les polítiques socials, i tindrem una mirada ben curta, oblidant els del balcó del davant. Posarem els esforços en salvar els mobles sense voler lluitar contra un sistema de poder que esclafa el dèbil, esperant que l’atzar no ho faci amb els nostres.

No tornarem al març del 2020, com no ho podem fer al maig del 1968, quan arreu dels continents es van alçar les veus en contra d’un món que girava expulsant els pobres. Les trinxeres de la Sorbona, a París, no eren militars. Era la revolta dels obrers i els estudiants contra els poderosos que manaven i els militars que els obeïen. Era el combat perquè la imaginació estigués al poder i per aturar aquell món violent i injust. I van ser els crits i lluites d’una nova generació que s’alçava en molts països. Ara ens hi juguem molt més. La gran transformació és tan necessària per a les netes i els nets de la gent que va viure el 1968 com l’aire que respiren. O aturem aquesta manera de fer o el poder la bastirà de maneres destructives per a elles i ells i per al planeta. I sabem que som molts més, ens ho ha demostrat molta gent, silenciosa, que ha lluitat en favor de la vida anònima.

I el dia que ens tornem a trobar, fem-ho havent fet el possible per no fracassar, i per no haver de repetir aquella dita proclamada a la Universitat de Salamanca, uns diuen que pronunciada per Luis de León i d’altres per Unamuno, al retorn de l’expulsió: “Decíamos ayer...”