Les enquestes les carrega el diable
El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya acaba de publicar l’Enquesta sociopolítica 2022, que ha generat un cert rebombori segons com se n’hagin llegit els resultats. Així, a La Razón li ha faltat temps per agafar el rave per les fulles –un rave plantat per l’enquesta, tot s’ha de dir– i ha titulat l’edició digital del passat 11 de març: «'Procés' en declive: más de la mitad de los catalanes, orgullosos de ser españoles». Qui té gana somia pa!
Ja he mostrat en moltes ocasions el meu escepticisme en relació amb la interpretació que es fa dels resultats de les enquestes d’opinió. Pertanyo a l’escola dels que pensen que són artefactes al servei del control del ciutadà i la fabricació d’opinió, articulats en els implícits amb què es fan les preguntes. És a dir, més que instruments de coneixement científic, ho són per guiar l’acció política. No és estrany que tots els governs vulguin tenir el seu propi organisme enquestador, i que posin a dirigir-lo algú de la seva confiança política.
De les moltes objeccions que es poden fer a l’enquesta esmentada em centraré en quatre punts que considero rellevants. Primer, sobre la “nova metodologia d’enquesta autoadministrada”, que va consistir a triar una mostra aleatòria d’uns 20.000 individus a qui es demanava per carta de respondre a una enquesta per ordinador. Cinc mil ho van fer i, per evitar biaixos, en les variables controlades, com l’edat, el sexe i d'altres, es va ponderar la mostra. Però hi ha un biaix que no es pot evitar i que qüestiona la representativitat dels resultats: el de la diferència d’actituds socials i polítiques entre el 25 per cent que va mostrar interès a respondre i la resta que va passar de fer-ho.
La segona objecció és sobre les ambigüitats conceptuals de les preguntes. Un exemple: del què et “sents” es passa amb gran alegria a com t’identifiques, al sentiment de pertinença o a la identitat subjectiva. Sempre obviant que estem parlant de processos conflictius, construïts col·lectivament i que l’enquesta individualitza i essencialitza. I m’estalvio d’entrar a especular per què d’una enquesta sociopolítica se n’ha exclòs la pregunta sobre l’aspiració a la independència i, en canvi, s’hi ha inclòs això tan tronat de l’orgull de ser català o espanyol. Ni s’entén per què es demana la identificació amb “el país” –sense dir quin!–, o encara per què s’hi assumeix una condició autonòmica àmpliament qüestionada i es renuncia a la condició nacional, en un clar exemple de conservadorisme implícit i submís.
En tercer lloc, sorprèn la introducció d’una pregunta tan confusionària com és la percepció de quants nascuts fora d’Espanya viuen a Catalunya. Primer, perquè no s’interessa pas per quants són els nascuts fora de Catalunya. Segon, perquè si es tracta de percepcions, sense dir-ho, es refereix als individus amb fenotips marcats, cosa que deixa fora els estrangers blancs caucàsics. I, finalment, perquè si va de trets fenotípics, és lògic que la percepció inclogui, inevitablement, la descendència catalana dels primers. Que la percepció sigui més alta que la realitat era esperable.
Finalment, m’inquieta molt l’acord de molts –massa– catalans amb la possibilitat de prohibir manifestacions i actes públics. Segons l’enquesta, un 35 per cent ho farien sempre amb l’extrema dreta; i un 12 per cent, amb l’extrema esquerra. L’enquesta no defineix aquests extrems, però si ja em neguiteja prou tanta ànima censora en general, encara més el biaix contra la dreta i la condescendència i el desequilibri cap a l’esquerra. Ens ho hauríem de fer mirar...
En resum: els biaixos, els implícits i les ambigüitats de les preguntes expliquen el sentit de la majoria de respostes. Si del que es tracta és de controlar o crear opinió pública, enhorabona. Uns asos! Una altra cosa seria voler conèixer la realitat sociopolítica dels catalans, ara tan alterada, tèrbola i confusa.