Enginyeria ciutadana, debat i referèndum

El febrer del 2002, de la mà de la lluita de la plataforma veïnal Una Altra Plaça Lesseps és Possible, em vaig iniciar en les pràctiques de participació i codisseny de l’espai públic. Proposada per ells com a tècnica independent juntament amb Salvador Rueda i Ole Thorson, vam aconseguir impulsar un procés de mediació entre administració i ciutadania amb un grau de satisfacció final prou ampli i significatiu. Anys després, quan m’han preguntat com ho vam aconseguir, ho he explicat fent referència als coneixements que Ferdinand de Lesseps tenia no només d’enginyeria sinó també d’alquímia. Tot fent una metàfora, parlava dels tubs i alambins que havíem hagut de construir per canalitzar i reconduir els posicionaments enfrontats. Els conflictes feien pujar la temperatura de tal manera que, igual que els materials es transformen fins a esdevenir un gresol únic on cristal·litzen harmoniosament, nosaltres havíem aconseguit treure el millor de totes les parts.

Una de les claus de l’èxit va ser que ens vam prendre el temps d’escoltar totes les propostes ciutadanes per poder analitzar i dibuixar després quines eren tècnicament possibles. No volíem la millor plaça, volíem la que fos la millor possible en aquell moment i en aquelles circumstàncies. El seny que demostrava la plataforma veïnal, així com la seva determinació exigint l’enderrocament del pas semisoterrat de la ronda del Mig i les barreres de la plaça, van ser definitius perquè ho aconseguíssim. Símbol dels anys d’urbanisme tardofranquista i un dels motius de lluita i origen de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Vila de Gràcia, aquell nyap va ser finalment enderrocat i la ronda General Mitre enfonsada al màxim, tant com els coeficients de seguretat van permetre inclinar. El rigor i transparència amb què vam actuar va donar els seus fruits i alhora van reforçar l’autoritat moral de la ciutadania implicada. L’Ajuntament i tots els partits polítics del plenari van saber reconèixer que allà on ells no havien arribat sí que ho havia fet la ciutadania organitzada, capaç d’establir generosament ponts entre ells i l’administració.

El 7 de febrer del 2017, just quinze anys després, vaig poder conèixer l’enginyer i degà del Col·legi d’Enginyers de Catalunya, en Jordi Guix i Armengou. Li vaig demanar si ens podia acollir, als vuit membres del comitè executiu del Pacte Nacional pel Referèndum, per poder celebrar a la seva seu la nostra reunió setmanal. Des de l’inici de la nostra tasca i seguint un suggeriment del degà del Col·legi d’Arquitectes, en Lluís Comeron, ens hem reunit en diferents seus de col·legis professionals de Catalunya (arquitectes, enginyers, metges, economistes i treballadors socials), a les seus de sindicats (UGT, CCOO), al Centre Excursionista de Catalunya, en centres cívics, casals veïnals i equipaments educatius de Ciutat Vella i a les seus de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català i de Catalan International View. Després de valorar-ho en el si de les corresponents juntes, tant els favorables del sí com els del no reconeixien i agraïen el nostre espai de construcció de ponts per a la celebració d’un referèndum. Ho dèiem somrient al degà Jordi Guix quan ens acompanyava fins a la sala Eiffel de grans finestrals i vistes imponents sobre la Via Laietana: “Hem triat reunir-nos aquí perquè aquest pacte pel referèndum és una tasca d’enginyeria”. Al llarg de la reunió ens va caldre fer fotocòpies de l’esborrany del manifest i vaig picar a la seva porta. Assegut darrere el seu escriptori de degà, s’estava quiet i amb les mans creuades sobre la taula. Tranquil i meditatiu, només pendent de si ens calia res. Pocs dies després vam saber pels diaris que havia mort. Els comentaris a mode de recordatori de la seva persona i trajectòria professional deien que havia estat un home de grans habilitats per a la mediació i que havia aconseguit reunir les parts diverses del conjunt del Col·lectiu d’Enginyers. Lligant caps, vaig entendre que ja estava malalt quan li vaig trucar i que, malgrat això, va tenir la generositat de venir a acompanyar-nos i estar al nostre costat. Com si es tractés d’un benèfic àngel custodi, la seva actitud, l’elegància i la humilitat del seu gest de suport a la nostra feina em van recordar que sovint els enginyers han estat visionaris defensors de la comunicació entre pobles, construint camins i ponts, canals i ports des de l’anonimat d’una tecnologia al servei de tothom. Així ho van fer també els veïns de Lesseps. ¿I no creieu que és així també, amb aquesta actitud de responsabilitat col·lectiva, que hauríem de codissenyar entre totes les parts l’enginyeria d’un debat amb garanties que reforcés l’autoritat del resultat del referèndum? ¿No creieu que, més enllà d’on arribin els partits polítics i els seus posicionaments enfrontats, la ciutadania convocada podria liderar aquest debat i treure el millor de totes les parts?