L’enginy i l’elegància han de ser sempre nostres

El dia d’avui el viurem en vigília expectant. Demà serà un dia trist: coneixerem la sentència. Previsiblement serem molts els que, sobiranistes o no, la considerarem injusta, i singularment alarmant pel que fa a Cuixart i Sànchez. Voldrem, esclar, expressar alt i clar el nostre rebuig, tenim tot el dret a fer-ho i ho farem.

Com ho farem? Sobre els objectius diria que la nostra reacció no pot pretendre forçar una negociació sobre la convocatòria d’un referèndum. El que els vells marxistes en deien la correlació de forces no ens és gens favorable i la UE ja ens ha dit que no farà d’intermediària. La contesa és a llarg termini i la reacció d’ara és sobretot un missatge. A qui? No en tinc cap dubte: a l’opinió pública europea, inclosa l’espanyola, i mundial. Fa anys que aquesta opinió segueix un moviment sobiranista que es desplega en manifestacions massives pacífiques i en victòries electorals. És així com hem enviat missatges potents al món. Hem de persistir en aquesta línia. És la més profitosa. I tinguem ben present que els esforços sistemàtics per embrutar la imatge de les nostres mobilitzacions només poden reeixir si des de Catalunya caiem en els paranys que se’ns paren. Una estratègia de provocació permanent pretén expulsar l’independentisme de la legitimitat política. No se li ha de fer el joc. Manifestem-nos, doncs, de manera pacífica i ordenada. El lema, l’objectiu, de les mobilitzacions és menys important, però precisament per això convé que siguin les que propiciïn la màxima participació. Per uns serà amnistia, per a d’altres indult. Tots hi cabem.

Afegeixo que tant des del criteri de l’impacte extern com de la dignitat pròpia, són també ben recomanables les que podríem anomenar accions testimonials, com, per exemple i entre moltes d’altres, els dimecres a la plaça del Rei de Barcelona. A mi, particularment, em va semblar admirable l’acció de les llums a Montserrat. Hem de fer que l’enginy i l’elegància siguin sempre nostres.

S’ha parlat també, com a possibilitats, de desobediència civil i de desobediència institucional. Analitzem-ho.

Desobediència civil és Rosa Parks. Seure a les primeres files del bus quan ho tens prohibit pel color de la teva pell. I deixar-se detenir i empresonar sense resistència. És a dir, tot minimitzant els perjudicis a altri, trencar obertament una llei injusta que restringeix el teu comportament. No tinc objecció de principi a aquest tipus d’acció, tampoc imaginació suficient per visualitzar-ne alguna en la nostra circumstància. Però la creativitat en això no és el meu fort. El que sí que sé és que les imatges de Hong Kong no són les que ens convenen. Rosa Parks no és tallar carreteres o vies de tren, o ocupar bancs, o tapar-se la cara. Aquí i avui les imatges d’aquestes accions no viatgen bé. Les hauríem d’evitar. Ens farien mal.

Pel que fa a la desobediència institucional no puc anticipar què és exactament el que es pot estar preparant. Però crec que és millor convocar eleccions abans que entrar en aquesta via. Per la simple raó que, si s’hi entra, en el millor dels casos acabarem altra vegada amb eleccions, però per la via d’un nou 155 “proporcionat”, i pot ser pitjor. No hi guanyem res. Vaig més lluny: eleccions és millor que la desobediència però també és possible, ho veurem aviat, que sigui millor que la no desobediència. Canalitzar la indignació per la sentència cap a una expressió democràtica de rebuig envia un missatge contundent. Em temo que si no es convoquen eleccions sempre quedarà la sospita, desmoralitzadora, que, com en els dies previs al 27 d’octubre del 2017, han dominat els interessos tàctics partidistes, llavors els d’ERC i ara els de JxCat. El món de JxCat hauria de entendre que l’alternança en el lideratge polític és part de la normalitat democràtica, i que si unes noves eleccions portessin a un govern presidit per ERC potser això li donaria el temps i la tranquil·litat per trobar el seu camí i un dia retornar amb força. Així mateix, diria als meus amics de JxCat que l’experiència ens indica que, en un govern de coalició, no tenir la presidència de la Generalitat però sí la conselleria d’Economia no és precisament estar a l’oposició.

Finalment, expresso un sentiment que em porta també a recomanar un camí prudent tant pel que fa a la desobediència civil com a la institucional: m’horroritzaria veure els Mossos carregant i detenint manifestants, o detenint membres del Govern. La dreta dura somia en veure-ho i ho està propiciant. No els hauríem de donar aquesta satisfacció.