Enganxats a l'insult

Qui no recorda aquells llunyans matins en què Federico Jiménez Losantos ens flagel·lava amb el seu verb esmolat, brillant i cruel des de les ones de la cadena Cope? Va ser llavors que va néixer un nou esport genuïnament català: consumir els mitjans que ens maltracten. Enmig de la tempesta de l'Estatut vam descobrir de sobte la fascinació per l'Espanya que ens insulta. Els espectaculars monòlegs de Losantos a les vuit del matí eren el revers de la moneda del nostre oasi tancat i polit, i tenien el seu moment culminant quan ell o un dels tertulians confirmaven entre aplaudiments que sí, que el castellà estava perseguit a Catalunya. Perquè res ens feia sentir més importants que ser atacats per aquells que més ens odiaven. El que per a una bona part de l'audiència espanyola era la confirmació de les veritats que havien estat buscant tota la vida, per a nosaltres era la morbosa verbalització d'allò que ens crèiem que ningú s'atreviria a dir mai.

Ha passat el temps i aquell fenomen que es podia creure que era tan sols un accident d'una època determinada és ara un dels hobbies preferits del país. No hi ha dia que un mitjà de casa nostra no reculli aquell article de La Gaceta , la portada de La Razón , un titular d' El Mundo o un tall de veu d' El gato al agua . Aquest gust per la morbositat extrema té la seva derivada futbolística, perquè com s'ha comprovat, quan el Barça obté victòries històriques, es disparen les audiències de Punto pelota , i l' As i el Marca s'esgoten a la majoria de quioscos de Barcelona. Estem obsessionats, jo el primer, no en què diran els que estimem sinó en què pensen els que ens maltracten. Com si seguíssim la vella tradició de recrear-nos en les derrotes que vam inaugurar el 1714, ens agrada despertar-nos cada matí amb les invectives d'aquells que més mal ens volen. Tot plegat tindria un punt còmic si no fos perquè comença a ser una patologia preocupant. Caldrà que fem un gran i sonor mea culpa , i admetre que hem de començar a posar remei al nostre trastorn.

En el cas grotesc del president de l'Hospitalet que va acceptar portar una càmera oculta o en l'episodi delirant de Telemadrid sobre el conflicte Guardiola-Piqué, la junta del Barça ha indicat per una vegada el camí a seguir: es procedeix a vetar o a denunciar el mitjà en qüestió i a qui no li agradi que s'hi posi fulles. La mesura m'ha semblat tan valenta com poc catalana, perquè dir prou és una d'aquelles coses que no acostumem a fer. La caça al català, a vegades en versió blaugrana, és una de les millors inversions que pot fer un mitjà espanyol, atès que li assegura sempre un bon retorn en popularitat i audiència. (Per cert, alguns dels que practiquen la cacera tenen seu a Barcelona i capital ben català.) A part de plantar cara, ens tocarà fer l'últim pas i també el més difícil: desenganxar-nos de la droga d'aquest neomasoquisme. Si aconseguim que la propera vegada que els passem la mà per la cara no anem corrents a veure què diuen o escriuen els que ens matxaquen, haurem començat a ser un país de veritat. És molt dur, però ha arribat el moment de desintoxicar-se.