Enfangats

Hem vist riuades violentes que semblaven una d’aquelles pel·lícules de catàstrofes. Hem vist pobles destruïts i paisatges irreconeixibles que podien ser capítols d’una sèrie apocalíptica. Hem vist expressions desencaixades i ulls plens de desesperació que feien pensar en films de terror. Però no era ficció. Les imatges i els testimonis eren ben reals i ens arribaven de ben a prop. 

Ha passat una setmana –una setmana, amb els seus dies i les seves nits!– i he deixat per al darrer moment la tasca d’escriure aquest article. Per una banda, em fa la sensació que ja s’ha dit tot el que es podia dir i que les paraules –tragèdia, desastre, indignació– ja no em serviran. Però de l'altra sé que no podria escriure sobre cap altra cosa.

Quan la realitat és tan dura i tan impactant, la ment ens impedeix de fugir-ne i no pots pensar en res més, no pots escriure sobre res més. Aquests dies no podíem sentir un tro, o la remor de la pluja, ni tan sols veure un cel ennuvolat, sense notar com el cor s’encongia.

I, tanmateix, repetim els errors i pensem encara que això, a nosaltres, no ens pot passar, no ens passarà mai. Confortablement protegits a casa, en la nostra vida feta de llibres i celebracions, fotografies i factures, telèfons mòbils i eleccions americanes, ens compadim de les víctimes del País Valencià com si nosaltres no estiguéssim exposats a desgràcies semblants.

Les inundacions d’aquests dies ens han posat al davant totes les injustícies, el cinisme, la falta d’escrúpols i les mesquineses. Impossible no veure-ho, però em costa d’imaginar que hi reaccionem de veritat. Tampoc no sabem gaire com fer-ho. No sabem de qui ens hem de fiar i de qui no. Ni allò que semblen evidències acaben essent veritats.

Només sabem que el cel es va enfosquint, els núvols de tempesta són cada vegada més a prop, però estem desconcertats i ens resistim a ser-ne conscients del tot i actuar en conseqüència. 

Tot just ahir aquest diari publicava algunes imatges que ens acostaven detalls de la tragèdia: després de les vistes aèries amb les carreteres negades o els ponts desballestats, ens podem fixar ara en unes ungles plenes de fang, en una dona que s’ha de tapar el nas per protegir-se de la pitjor de les pudors o en una col·lecció de fotografies empastifades.

Potser aquesta última imatge és la més representativa dels fets del País Valencià: fotografies d’una família, que podrien ser les nostres, retalls de vides que han quedat enllotades. Somriures infantils plens de fang.

Les persones que han viscut el terror han de reconstruir-se des del punt de vista material i econòmic, emocional si han sofert pèrdues familiars i psicològic per superar el trauma inevitable. Si nosaltres mirem el cel enfosquit i tenim por, què sentiran ells cada vegada que comenci a ploure?

Estem indignats, espantats i desolats, i encara hem d’acceptar amb impotència el trist espectacle de la batalla política, més enfangada que els carrers de Paiporta. Des de la indefensió, ens hem d’esforçar per destriar el gra de la palla, perquè tothom ens vol manipular i algunes vegades se’n surten.

Tot just comencem una setmana que serà molt difícil de passar. Serà complicada per a tots els que heu anat al País Valencià i ho esteu vivint de prop –gràcies!– i també per als que ens anem empassant la impotència de no poder consolar, ajudar ni abraçar ningú.