L’enèsima decepció política

La meva generació ja va venir al món amb la llavor de la derrota i la irrellevància. No és pessimisme, és una observació objectiva de la realitat. Ja vam néixer despolititzats perquè, trobant-nos ja feta la democràcia i la igualtat en drets i llibertats, ens vam convèncer, o ens van fer creure, que ja no ens calia tenir consciència de classe ni ens era necessari el feminisme. O sigui que ens vam dedicar a l’única activitat política que ens cridaven a practicar: el consum. Ens vam empassar les consignes que ens donaven. Ningú era pobre perquè tots érem classe mitjana, i en permetíem l’arrogància estúpida de menysprear les vides avorrides dels pares que tenien una feina per tota la vida o vivien sempre al mateix lloc. No era el meu cas, jo sobrevivia en la temporalitat més precària per poder donar menjar al meu fill, però no deia res perquè em feia vergonya ser l’única explotada del grup. Tot era façana, esclar, perquè molts joves de classe mitjana només ho eren gràcies a la facilitat dels crèdits que anaven encadenant, i per això quan, amb la crisi del 2008, es va tancar l’aixeta i van venir les retallades, vam veure de debò en quin lloc de l’escala social érem tots. 

L’esfondrament econòmic ens va obligar a adquirir consciència política a tota pastilla, a adonar-nos per primer cop de les fallades del sistema en què havíem viscut, i per això les places es van omplir amb moviments com el 15-M i vam deixar l’escepticisme llegat per les generacions anteriors per creure en forces alternatives, el que es va anomenar “nova política”. No sé en quin moment es va desinflar el globus, quan ens vam adonar que aquests nous líders envellien a un ritme molt més ràpid que els del “règim”. Ara veiem, no sé si amb més estupefacció que tristesa, com algunes de les personalitats més destacades que van sorgir de tota aquella indignació es tiren els plats pel cap no pas en enceses discussions sobre les possibles solucions dels problemes que tenen els ciutadans que els han votat sinó sobre cadires i subvencions, coalicions i vetos personals. És a dir, en la més rància i tradicional disputa del poder pel poder sense dissimular, sense recordar ni per un instant l’enorme quantitat de persones que van passar-se setmanes a la intempèrie, que van donar les seves hores i els seus dies treballant de manera gratuïta per mirar de construir un futur esperançador, per canviar-ho tot. D'“assaltar los cielos” a insultar-se públicament, de “procés constituent” a “quita, que a ti no te estoy”. Els més grans ens diran que ens ho mereixem, que vam ser idiotes de confiar-hi, i jo confesso aquesta culpa per ingenuïtat, per haver cregut en unes figures que, vistes amb perspectiva, era més que evident que no venien a millorar el món sinó a omplir-se les butxaques i a inflar-se els egos. La decepció més gran ha estat aquesta, que la nova política hagi acabat fent exactament el mateix que la vella, però a sobre amb xarxes socials i una exposició impúdica de les discussions que haurien de ser internes. Però tampoc no ens hauria d’estranyar tant aquesta deriva perquè nosaltres vam néixer despolititzats, consumidors per damunt de totes les coses, però més que res vam ser la primera tongada extremadament individualista que va abraçar un valor social dominant que ara ja podem donar per absolutament hegemònic: el del narcisisme, la gran malaltia del nostre temps, el taló d’Aquil·les per on ens han agafat i per on ens han fallat aquests líders ja tan caducs, tan obsolets sense que fossin programats per ser-ho. On hi ha narcisos no neixen mai solucions comunes perquè, mirant-se com es miren constantment en el mirall de la popularitat o la importància, és impossible que escoltin, que dialoguin, que deixin lloc per als qui els podrien fer ombra, que siguin coherents amb els principis que diuen defensar, perquè no tenen altre projecte polític que ells mateixos.