Els enemics del poble
Per a tots els problemes polítics hi ha una cita aplicable de l’ex primer ministre britànic Winston Churchill, que va navegar per les pitjors aigües de la cosa pública abanderant la dignitat de la resistència contra el nazisme i va comunicar-se amb agudesa, convenciment i una ironia incomparable amb el seu electorat durant una llarguíssima carrera de gairebé sis dècades. Churchill deia: “El problema de la nostra època és que els seus homes no volen ser útils sinó importants”. La seva frase és ben viva, avui que es compleixen vuitanta anys de l’inici de la Segona Guerra Mundial.
En alguns aspectes les circumstàncies d’ara tant a Catalunya i Europa com als Estats Units són molt diferents de les d’aquell moment del segle XX, perquè l’acceleració dels temps ha produït canvis inimaginables de la mà de la tecnologia. El primer que ha canviat són els mitjans de comunicació i la transmissió d’informació gairebé instantània a qualsevol lloc del planeta. Podem preguntar-nos si l’estadista britànic, per exemple, hauria resistit el nivell d’escrutini públic actual al qual se sotmeten els homes i dones que es dediquen a la política. No es pot descartar que la seva capacitat de lideratge s’hagués posat en qüestió pels seus costums excèntrics, les seves explosions d’ira o l’afició al whisky.
Però si el món s’ha transformat, i el món d’ahir va morir, també és cert que compartim alguns símptomes socials inquietants i que la naturalesa del gènere humà ja la van capturar els clàssics.
Compartim amb èpoques fosques el descrèdit de la política i una angoixa pel futur que facilita el discurs del ressentiment que capitalitzen personatges autoritaris, venedors de beuratges que prometen curar amb un glop amarg les malalties socials més complexes.
Compartim el desprestigi dels polítics, que s’ha agreujat amb la gestió de la crisi econòmica tant a Europa com als EUA. La gravetat de la crisi i la sortida agònica per als ciutadans, acompanyades de la corrupció -que actua com un exèrcit de tèrmits-, han minat la confiança en un entorn en què la gestió i la complexitat perden llustre davant de missatges efectistes que alimenten els pitjors prejudicis.
Si fa vuitanta anys la violència era un actiu omnipresent, també ho va ser l’assalt democràtic a les institucions per després desmuntar-les. Avui, dins la mateixa UE, podríem parlar d’Hongria i la seva desconstrucció del sistema, amb la conversió en un règim de partit únic. Lamentablement, podem parlar també de signes de decadència en democràcies tan consolidades i clau en la derrota del feixisme i el nazisme com els EUA i el Regne Unit.
Aquesta setmana, Boris Johnson ha obtingut la suspensió del Parlament més llarga des del 1945 utilitzant un estratagema només activat quatre cops en quatre-cents anys. Johnson, primer ministre per una carambola interna protagonitzada per alguns centenars de tories, es beneficia del desprestigi dels parlamentaris, amb permanents escàndols de sobresous, drogues i sexe a Westminster, i de la seva desconnexió amb “el poble” per fer un cop a la democràcia. De fet, Johnson utilitza la manca de representació dels parlamentaris per contraposar-se ell amb l’establishment, com si no en formés part des del bressol. Al Regne Unit, l’exclusiu Eton College ha sigut alma mater de 19 primers ministres i Johnson n’és un més. El 2017 només un 32% dels parlamentaris eren dones i un 8% pertanyien a minories.
La jugada de suspendre el Parlament per part d’aquest irresponsable pretén desfer-se de les incomoditats democràtiques del pacte, donar explicacions i guanyar-se el convenciment durant la negocació final del Brexit. I encara pitjor, també escenifica un perillós antagonisme entre el poble i el Parlament. Johnson, com els pitjors enemics de la democràcia, procura permanentment denigrar els adversaris polítics i les institucions mentre menteix a l’opinió pública sobre les conseqüències de la sortida de la UE sense acord i sobre els plans de contingència, que qualifica de “colossals, extensos i fantàstics”, però que és incapaç de detallar. L’oratòria exagerada i grandiloqüent i la fanfarroneria són comunes als populistes, ja siguin nord-americans, britànics, italians o espanyols. En nom del poble, Johnson pot portar els ciutadans britànics a la ruïna.
A la portada d’avui reproduïm el cartell El treballador sota l’estat de l’esvàstica, fet per Karl Geiss per al Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) el 1932. La democràcia és fràgil i Europa sap que mantenir-la és una lluita permanent. Per això avui, en el dossier de l’ARA, retem homenatge als resistents que van lluitar contra el feixisme i el nazisme i que van denunciar amb totes les conseqüències els veritables enemics del poble.