L’enemic a casa
¿Són els nens els enemics naturals dels pares? Pitjor que enemics, els jdepredadors? ¿Els que sempre ens vigilen, guaitant en la foscor, intentant descobrir les nostres debilitats? Molts intenten convèncer els pares amb diversos arguments: que els nens et manipulen, que la saben llarga, que et prenen el pèl, que et desafien, que sempre estan “provant els límits” per tal de sortir-se amb la seva. Si ploren, “fan comèdia”. Si ploren tant que al final vomiten, “s’han provocat el vòmit ells mateixos”. Si deixen de plorar quan els agafes a coll, això és la prova que “no tenien res”. Si els agafes quan ploren, “ja t’han pres el número”, i “voldran anar a coll tota la vida”. Si els adorms en braços, o al pit, “no aprendran mai a dormir sols”. Si dormen al teu llit, “no en sortiran mai”. Si acudeixes quan et criden, “seràs la seva esclava”. T’ho diuen familiars i veïns, t’ho diuen metges i infermeres, t’ho diuen als llibres i a la tele.
¿Quants professionals de la salut t’han dit algun cop que no agafis al nen a coll, que el deixis plorar, que no te’l fiquis mai al llit? ¿Quants t’han dit que no el deixis mai sol a la banyera fins als cinc anys, que guardis en lloc segur els productes tòxics, que no el portis mai en cotxe sense cadireta de seguretat? Sí, per a alguns, semblaria que “agafar-lo a coll” és la cosa més perillosa que li pot passar a un nen petit. Hi insisteixen tant que alguns fins i tot es creuen aquestes bajanades; i els que no sovint tampoc acaben d’estar-ne segurs, sempre amb l’ai al cor: ¿i si el malcrio?, ¿i si no dorm per culpa meva?, ¿i si és veritat que no menja perquè sap que després té el pit?, ¿i si es converteix en un capritxós o en un assassí en sèrie?
No, els nens no són els nostres enemics. Ens estimen, ens estimen tant que, a certa edat, només són feliços si ens estan veient, millor tocant, i ploren tan bon punt sortim del seu camp visual. Els nens petits volen anar a coll i dormir amb nosaltres, però després creixen. Tots creixen. Tots caminen, tots parlen, tots dormen sols, tots marxen de casa. I tot va tan de pressa que, quan te’n vulguis adonar, ja no es deixaran abraçar i petonejar, ja no et demanaran el perquè de tot, ja no voldran que els expliquis un conte, ja no hi seran. Que no t’enganyin. Estàs vivint els millors anys de la teva vida, i no duraran per sempre.
