Uns consideraran que és la grandesa –i d’altres la misèria– de la democràcia: l’endemà de les eleccions, qui haurà estat el principal adversari electoral passarà a ser amb qui caldrà posar-se d’acord per fer govern. La lògica de les campanyes electorals és clara. Cada oferta ha de fer un esforç per accentuar les diferències, per marginals que siguin, amb els competidors amb qui es fa frontera, sigui ideològica o nacional. Però si, com és el cas d’ara, no és previsible cap majoria absoluta, és una obvietat que per pactar caldrà tornar a obrir les fronteres tan gelosament tancades.
No ha d’estranyar, doncs, que si bé els programes electorals es redacten en positiu, les campanyes no poden evitar escriure’s en negatiu. Un acarament que, d’altra banda, és el que resulta més atractiu des d’un punt de vista informatiu. Fins al punt que al ciutadà mitjanament informat, de la campanya només li’n queda el pim-pam-pum i té la impressió que no hi ha res més. I no diguem de qui només les segueix a través d’unes xarxes socials que, amb els seus algorismes, encara accentuen més els biaixos de confirmació i les omplen d’agror. Paradoxalment, les campanyes electorals, a part de confirmar en la fe els incondicionals de cada partit, per a la resta –és a dir, per a la majoria– no fan altra cosa que fer créixer la desconfiança general en el sistema: són l’adob de l’antipolítica.
Aquesta lògica és especialment greu en temps d’alta polarització ideològica i partidista. És cert que no tothom juga amb els mateixos criteris ètics, i és convenient saber diferenciar els comportaments de cadascú. Per entendre’ns, no tothom és un Carnero o un Carrizosa. D’altra banda, tampoc no cal fer drames. Només cal recordar els anys d’aquella confrontació “irreconciliable” entre socialistes i convergents, que anys més tard, i vist en perspectiva, s’ha dissolt parlant d’una sociovergència entesa com a repartiment còmplice del país. Amb els anys, ja veurem com s’analitza la rivalitat entre ERC i Junts, o les coincidències entre PSC i Ciutadans, o quin haurà estat el paper que objectivament, més enllà de les pròpies retòriques, hauran jugat la CUP o com sigui que es digui llavors els Comuns-Podem-Sumar. El temps esborra unes fronteres i en fa de noves que llavors s’apliquen anacrònicament sobre el passat. Mireu, si no, la de relectures anacròniques que s’han fet de l’anomenat Procés!
Sigui com sigui, és necessari advertir que en molt bona part la confrontació electoral entre partits tal com la coneixem és provocada pel sistema electoral vigent. Que diferent seria una campanya amb llistes obertes, o amb circumscripcions electorals de proximitat, on els candidats passessin per damunt de les sigles. O que seguíssim models de vot que afavorissin una més subtil representació de la voluntat de l’elector, com per exemple poder votar, alhora, quina seria la primera i la segona opció desitjades. Matemàtics experts com Xavier Mora i Rosa Camps, en el seu blog Ars Electionis, ho han tractat a fons. Els relats electorals serien tots uns altres, tant els dels partits com també els dels analistes. I, no cal dir-ho, trastocarien les previsions demoscòpiques fent-les encara més obertes.
Tornem al 13 de maig, a dilluns vinent. Si se n’hauran d’empassar, de gripaus, els partits per justificar els resultats i sobretot per buscar acords i defensar-los! Que en farem, de piruetes, els analistes per encaixar les previsions de l’abans i el després! I també ho viuran amb desconcert alguns electors que, vistes les conseqüències del seu vot, si poguessin tornar enrere, el canviarien. Però passada la ressaca d’uns recomptes que deixaran cadascú al seu lloc –o al lloc que els ha posat el sistema electoral–, caldrà començar a encaixar interessos diversos i a reconstruir confiances desfetes, dues coses especialment difícils de conciliar.
I és en aquest trànsit entre el desig i la realitat, entre la promesa i la força per complir-la, que seria exigible la més gran transparència i les justificacions més honestes. És clar que els qui hagin fet més trencadissa en campanya, els qui hagin alçat més les fronteres, ho tindran més difícil per explicar les decisions posteriors. Però serà llavors un bon moment per, com deia Josep Pallach, fer de la política pedagogia. Per arraconar les insídies, els exabruptes i les deshumanitzacions. Per fer notar que, en política, els blancs o negres duen a la paràlisi. I per reflexionar sobre quina és la realitat a partir de la qual s’ha de construir el futur de prosperitat, justícia i dignitat nacional que ens cal.
