Endarreriràs la jubilació?

Cada edat té la seva conversa: a partir dels 60, el tema és la jubilació. Entre altres raons, perquè algú de la conversa ja s'ha jubilat i viu en un núvol en què no sona el despertador i et mira des del cel amb una mica de llàstima quan el diumenge al vespre li dius que demà és sant tornem-hi. Si passats els mesos d’eufòria experimenta alguna mena de buit existencial, ja són figues d’un altre paner.

Aquesta setmana, la conversa ha rebrotat perquè el govern espanyol, la patronal i els sindicats han firmat un pacte social per a la reforma de les pensions que, si l’aprova el Congrés, permetria compaginar la feina amb la jubilació. Algú que en comptes de jubilar-se als 65 plegués als 67 ja podria cobrar el 55% de la pensió mentre també cobraria la nòmina, i si s’esperés cinc anys, arribaria al 100%.

Aquests incentius econòmics podrien convèncer més d’un jubilable, però pertanyen a la categoria de la típica solució burocràtica que no té en compte que cada feina i cada treballador són un món. Si l’Estat pateix per pagar les pensions i vol que la gent continuï pencant, hauria d’ajudar les empreses a fer una aproximació més qualitativa.

Molta gent no està cansada de la feina sinó del seu cap, de la reunionitis, de les videotrucades, de les “millores” tecnològiques en la productivitat que, en realitat, multipliquen els processos, de la falta de compromís dels que venen al darrere, que no es valori gens la seva experiència, que es tracti els clients com un número, que sigui més important fer-ho de pressa que fer-ho bé, en una paraula, que tot sigui tan complicat en comptes de fer-ho més senzill.