En un país massa acostumat que hi hagi coses que es fan malament i no tenen conseqüències, el cessament de la directora general de Funció Pública de la Generalitat pel caos de les oposicions de dissabte passat és notícia.
Però ja que el Govern ha estat tan expeditiu, estaria bé que ara aprofités per preguntar-se com és possible que un acte important però no gaire complicat, com és organitzar uns exàmens, hagi acabat convertint-se en un desastre organitzatiu, en un perjudici greu per als aspirants i en una imatge lamentable per a la institució.
Perquè per més dur que sigui el missatge que envia el cessament, això no hauria d’anar de missatges, només, sinó d’eficàcia.
La Generalitat, pel que representa i pel pressupost multimilionari que mou, ha de ser una organització governamental molt més àgil, molt més ràpida i molt més autoexigent.
Sempre que hi ha un problema, els americans pregunten "Who is in charge?" Pregunta que aquí tenia una traducció genuïna: "Qui és l’encarregat?" Dic "tenia" perquè l’emmascarament de responsabilitats dins les grans organitzacions, tant públiques com privades, combinades amb la (des)atenció telefònica, la solidaritat gremial, la companyonia sindical mal entesa i altres trucs corporatius, fa que mai no sapiguem de qui és la responsabilitat quan alguna cosa no funciona.
Qui és el càrrec de confiança o el funcionari encarregat que una empresa subcontractada presti correctament un servei? Funcionari no pot ser només sinònim de feina inamovible per a tota la vida, i càrrec de confiança no pot ser només sinònim de fidelitat al cap. El concepte servidors públics explica, perfectament, el que s’espera que facin bé i al servei de qui.
