Commoguda per tenir-la al davant, a Juliette Binoche gairebé no li sortien les paraules en el moment de donar-li la Palma d’Or d’Honor del Festival de Cinema de Canes a Meryl Streep. A punt de fer 75 anys, l’actriu nord-americana és des de fa vora mig segle una geganta de la gran pantalla, primer perquè ha demostrat que pot representar amb solvència tots els papers de l’auca, des de la protagonista de Mamma Mia a Margaret Thatcher, passant per la cuinera Julia Child o la mestressa del Washington Post Katherine Graham. I també perquè la seva carrera autoexigent i tendent a la perfecció interpretativa l’ha convertit en l’artista respectada que molts voldrien ser i en la referència de la dona amb personalitat que ha triomfat en un món d’homes a còpia de talent i treball.
Però potser la més maca de les floretes de Binoche va ser dir-li amb admiració: “Encara veig alegria en tu”. “Encara” vol dir malgrat els anys que tens i la col·lecció de decepcions, fracassos, ruptures, malalties i morts que solquen la vida de qualsevol persona quan s’està de camí cap als 80. No és que l’alegria hagi de ser obligatòria, perquè tothom se sap el que arrossega, però tampoc la tristesa no ho hauria de ser i, en canvi, ho sembla. Acostumem a circular per la vida protegits darrere la cara de pòquer com si mostrar interès, confiança i ja no diguem entusiasme fos una mostra d’ingenuïtat o immaduresa imperdonables. Com si estar de tornada de tot i a prop d’un final del qual no podrem escapar convidés a la resignació. No cal tenir una carrera com Meryl Streep per tenir dret a somriure. Només cal una mica d’autoestima i generositat amb els altres.
