Encara no sé com soc

La Maria dels Àngels Vayreda, en els meus records d’infància, era una senyora molt elegant, amb el cabell blanc i unes ulleres amb muntura de color negre. Quan sortíem a passejar per Figueres i ens la trobàvem, els meus pares s’hi aturaven perquè la seva germana, la poeta Montserrat Vayreda, era amiga íntima de la família.

La senyora dels cabells blancs, sense fallar mai, se m’acostava i, mentre m’acaronava la cara o els cabells, deia, amb els ulls plens de llàgrimes: “La criatura de l’Adela seria com la vostra Sílvia”. Jo no entenia gaire què volien dir aquelles paraules, però la tristesa que arrossegaven m’arribava ben endins.

Més endavant vaig saber que la Maria dels Àngels, quan em veia, no podia evitar recordar la seva filla Adela, que havia mort l’any 1961, en un part en el qual també havia mort el nadó. Jo també soc de l’any 61, així que l’amiga dels pares, quan em veia, no podia evitar recordar aquella criatura –el seu net o neta– que no va arribar a ser.

Ja adolescent, la meva mare em va recomanar la novel·la de la Maria dels Àngels Vayreda Encara no sé com soc, que s’havia publicat l’any 1970. La vaig devorar, amb el mateix entusiasme que havia llegit La plaça del Diamant, i vaig començar a mirar-me la senyora del cabell blanc amb una gran admiració. 

Van passar els anys i no vaig pensar més en Maria dels Àngels Vayreda fins que, fa poc més de dos anys, per alguna raó, vaig recordar l’episodi de la mort de la seva filla i la seva tristesa quan em veia. Vaig pensar que era una idea bonica per a una novel·la. Després de donar-hi unes quantes voltes, en va acabar sortint la història d’una nena que perdia la seva cosina en un accident i que ha de créixer amb l’ombra d’aquesta absència arrapada a l’esquena. A la morta li vaig posar el nom d’Adela, en record de la filla de la Maria dels Àngels. I aquest episodi va acabar sent la llavor a partir de la qual acabaria escrivint Nosaltres després, la novel·la que he publicat aquest estiu.

No tinc ni idea de per què aquest record va tornar-me al cap de tants anys. 

En algunes presentacions de Nosaltres després he explicat aquest episodi, com a exemple de l’estrany mecanisme que fa que la memòria de l’escriptor, tot d’una, faci sobreeixir una vivència que pot esdevenir matèria literària.

Fins que la setmana passada vaig veure en una llibreria la novel·la de Maria Àngels Vayreda Encara no sé com soc. L’ha publicada la Diputació de Girona, a la col·lecció Josep Pla. Enhorabona: era increïble –i terriblement injust– que aquesta novel·la hagués quedat oblidada.

La vaig començar a llegir amb la por al cos. Temia que hagués envellit malament o que jo l'hagués mitificada.

Però Encara no sé com soc em va tornar a seduir amb la mateixa intensitat. S’ha publicat amb el pròleg del poeta Carles Fages de Climent –que la considera la millor novel·la ambientada a les comarques gironines després de Solitud– i acompanyada d’un estudi introductori d’Enric Pujol Casademont.

Encara no sé com soc podria ser considerada autoficció perquè novel·la la vida de l’autora, una figuerenca republicana, nascuda en una família conservadora, que va haver de fugir durant la guerra i més tard seguir el seu marit a l’exili mexicà. 

“No volia que ningú pogués descobrir les aigües tèrboles d’aquell obscur desig que a mi mateixa em desconcertava. Em sentia espaordida de prendre’n consciència; l’educació religiosa que havia rebut, la tradició familiar, l’exemple de la meva mare i de totes les àvies i besàvies que m’havien precedit generació a generació a casa nostra, em feien mirar aquell sentiment com una monstruositat”. 

Escrita amb honestedat i sense amagar les contradiccions provocades per una determinada educació, Encara no sé com soc parla del desig, del dolor de l’exili, de la indignació davant de les injustícies socials i de tota mena, de la pèrdua.

I tot plegat amb un català gens forçat, però ric i ple d’expressions genuïnes que m’han fet tornar a casa dels avis, a Figueres, mentre la llegia. 

Us la recomano amb tot l’entusiasme, perquè llegir-la és conèixer tota una generació de dones del nostre país i perquè, al final, reconeixent-li la saviesa, convindrem tots amb Maria dels Àngels Vayreda que, en realitat, ningú no sap com és.