¿Encara hi ha jutges a Madrid?

Quan estudiava dret, a classe ens explicaven la llegenda del poderós emperador Frederic el Gran de Prússia i un humil moliner. Diu la llegenda que el molí enlletgia les vistes del palau de l'emperador, que va voler comprar-li el molí al moliner. Però el moliner, amablement, va rebutjar l'oferta. Contrariat, Frederic va amenaçar amb enderrocar-lo sense contemplacions, i el moliner li va respondre que, en aquest cas, es veuria obligat a denunciar-lo. L'emperador li va preguntar com algú de tan baixa condició s'atreviria a desafiar-lo amb un plet. El moliner va contestar: perquè encara hi ha jutges a Berlín.

La llegenda servia perquè els estudiants entenguéssim no només que el dret és igual per a tothom, sinó que la seva funció és també la de protegir els febles dels abusos dels poderosos. I aquest és, bàsicament, el fonament de la independència judicial.

S'acostuma a argüir que el problema de la independència judicial a Espanya deriva del fet que els vocals del CGPJ són elegits al Parlament. És fals. El sistema d'elecció pot tenir defectes, però no hi ha res que asseguri que un sistema d'elecció que donés tot el poder a les associacions de jutges tindria millors resultats en termes d'independència. Hi ha qui assenyala que el caràcter tradicionalment conservador de la judicatura respecte a la societat es veu compensat quan en l'elecció hi participen els representants de la sobirania popular (triant d'una llista que supervisa el mateix CGPJ). No oblidem que alguns dels que avui es consideren grans avenços socials, com el divorci, el matrimoni igualitari o la legislació amb perspectiva de gènere, van trobar grans resistències en amplis sectors de la magistratura. Però Locke va donar el millor argument: els jutges havien de ser simplement "la veu de la llei" que expressa la sobirania popular. Aquest principi liberal segueix generant, com diem, resistències en certes elits del poder judicial. Ho vam veure en el dictamen del CGPJ contra la llei de llibertat sexual, coneguda com a llei només sí és sí, que traduïa per fi en norma una voluntat social àmpliament mostrada respecte a casos de violació que no eren castigats com a tals.

No obstant això, el veritable problema de la independència judicial a Espanya no és tampoc el caràcter conservador de bona part de la judicatura. El problema de la independència judicial a Espanya es diu Partit Popular i no es tracta, ni de bon tros, d'un problema recent. Quan Ignacio Cosidó, exdirector de la Policia Nacional i en aquell temps senador del PP, va escriure un famós whatsapp a la seva bancada celebrant un acord per a la renovació del CGPJ en el qual deia que, gràcies al jutge Marchena, controlarien la sala segona del Tribunal Suprem, estava reconeixent el modus operandi del seu partit. Al PP sempre han sabut que la seva existència política depenia del control del govern dels jutges i, des de fa massa temps, per a aconseguir-lo han dissenyat una estratègia que combina bloquejos, imposició de jutges afins al partit i pressions innobles. Al capdavall, sortir ben parats de la seva endèmica corrupció ha depès bàsicament de col·locar les seves peces en posicions jurisdiccionals estratègiques. La conversa telefònica gravada per la policia entre Ignacio González i Zaplana, en la qual parlen de tornar a portar a l'Audiència Nacional el jutge García-Castellón, n'és un altre exemple. Molts han recordat aquests dies aquella conversa, vist el tancament de la investigació sobre la trama Kitchen que ha decidit García-Castellón, que ha deslliurat un cop més Rajoy i Cospedal de retre comptes. L'escrit d'apel·lació de la Fiscalia Anticorrupció contra la decisió del jutge és demolidor, però, com era d'esperar, no ha generat gran interès en els mitjans conservadors. Amb tot, i malgrat el PP, el dret és el dret i els jutges són jutges, i encara que amb tot a favor seu, importants dirigents de la dreta han acabat entre reixes per corruptes. Però imaginin-se com hauria anat la història en cas que el PP no hagués pogut controlar, per darrere com deia Cosidó, certs jutges.

Com ha demostrat Ignacio Escolar en diverses investigacions periodístiques, els vincles amb el PP de vocals de Consell i de jutges del Suprem són senzillament obscens. Però aquesta obscenitat arriba a límits delirants quan parlem de Carlos Lesmes. Aquest mateix periodista explica que Lesmes és, bàsicament, un producte del PP, no tant per haver sigut director general diverses vegades amb Aznar i subordinat ni més ni menys que de Rafael Catalá, sinó pel paper que va exercir, com detalla l'esmentat periodista, a l'hora d'apartar col·legues incòmodes (Ruz, de Prada...) que investigaven la corrupció del PP.

Davant la impresentable situació actual, de més de mil dies d'ocupació il·legítima del CGPJ, on molts veuen una evident connivència entre un PP que bloqueja amb excuses canviants i un president de Consell que ha seguit fent nomenaments que no molesten al PP, cal preguntar-se què s'hi pot fer. Pensar, a hores d’ara, que es pot aconseguir un acord amb el PP per renovar el Consell és, al meu parer, ingenu. Casado no té el més mínim incentiu per complir aquesta Constitució en la qual tant s'escuda per atacar els seus adversaris. Per això cal reformar el sistema d'elecció de vocals per acabar, d'una vegada, amb el bloqueig. Alguns juristes raonen que es podria mantenir la majoria de 3/5 per a una primera votació, però, en el cas que no s'aconseguís aquesta majoria, establir per a una eventual segona votació una combinació d'una majoria absoluta amb l'acord de la majoria dels grups parlamentaris de les cambres.

Els asseguro una cosa: si alguna cosa convenceria Casado que li convé participar en la renovació de Consell, és imaginar-la com a resultat d'un acord de les forces polítiques que asseguren la legislatura. Bàsicament perquè se'ls acabaria el xollo de controlar "per darrere" els jutges.