Encara unes eleccions sense llei

Amb el final de la legislatura catalana, s’ha tornat a incomplir una de les promeses -o millor, una de les obligacions- dels nostres legisladors: seguirem sense una llei electoral pròpia per al Parlament de Catalunya.

La convulsa conjuntura política catalana ha posat de relleu en els últims anys les múltiples limitacions que es deriven d’aquesta absència. Per exemple: els requisits per a l’elecció de la presidència de la Generalitat; la inexistència d’una Sindicatura Electoral de Catalunya; la possibilitat que es voti més d’una jornada, o que es pugui votar a les oficines de Correus, o que hi hagi horaris diferenciats per a persones afectades pel covid-19. De tot això han viscut les discussions de la legislatura, des dels seus inicis fins a les darreres setmanes.

Per tant, no falten les raons que fan necessària aquesta llei, pendent des del 1980, com tampoc han faltat els materials de treball i els projectes frustrats: deixant de banda múltiples informes i estudis, el firmant és un dels autors d’una proposició de llei electoral de Catalunya, que es va sotmetre als tràmits de les iniciatives legislatives populars: amb l’aval de més de 90.000 signatures, vaig tenir l’honor de presentar aquesta ILP al Parlament el febrer del 2015, i la seva presa en consideració va ser aprovada per unanimitat, i va ser, per tant, remesa a la corresponent comissió del Parlament.

Aquella proposició apuntava a millorar i modernitzar el nostre mecanisme electoral: adoptant les vegueries com a circumscripcions, introduint el vot de preferència (les creuetes als noms dins de cada llista electoral), reduint la desproporció entre territoris o bé vinculant el nombre d’escons del Parlament a la participació electoral, entre altres aspectes rellevants. I, sobretot, donant compliment al mandat estatutari, sense caure en càlculs partidistes.

Ara no interessa potser tant el contingut de la proposició com recordar que el 2015 la comissió parlamentària va interrompre els seus treballs, i després el vertiginós itinerari de la política catalana ha impedit prestar atenció a allò que alguns consideren “petits detalls”.

Però una llei electoral no és un petit detall, ni materialment ni simbòlicament. Des del punt de vista material, per exemple, la seva absència fa que el supervisor dels processos electorals a Catalunya sigui la Junta Electoral Central (formada per magistrats del Suprem i per experts nomenats pel Congrés de Diputats); o bé que no sigui possible modificar l’organització de la jornada electoral, encara que la situació sanitària ho faci aconsellable; o bé que encara es mantingui la greu desproporcionalitat entre composició del Parlament i població de Catalunya.

I, encara més, des d’un punt de vista tan material com simbòlic: ¿com creure en voluntats declarades de diàleg i de cooperació, quan ni es planteja abordar la qüestió mitjançant acords entre partits? ¿Com creure en aprofundir en l’autogovern si no som capaços d’autoregular la institució fonamental de l’autogovern, com és el Parlament?

Una circumstància ha dificultat l’elaboració de la llei electoral: la majoria parlamentària requerida per l’Estatut és de dos terços del Parlament. En el seu moment, aquesta norma (ben extraordinària d’altra banda) tenia un sentit: el principal grup de l’oposició tenia 46 diputats (un terç del total més un), és a dir, sense el seu acord no es podia reunir aquella majoria. Exagerada o no, aquesta norma tenia un sentit: garantir a l’oposició que no es legislaria en contra dels seus interessos.

Però amb l’explosió del sistema català de partits i la gran fragmentació parlamentària actual (i futura, pel que anuncien tots els sondejos), ni existeix cap partit que per interessos propis pugui bloquejar la llei ni és pensable una llei adreçada contra ningú, donades les complexes aliances de què està feta la política catalana avui.

Si no hi ha llei electoral de Catalunya, això avui es deu només al desinterès dels grups parlamentaris, i a la manca d’exigència ciutadana. La propera campanya electoral podria ser una bona ocasió per corregir tots dos factors i donar força a una exigència de qualitat democràtica elemental.

Joan Botella és redactor de la iniciativa legislativa popular ‘Per una Llei Electoral de Catalunya’