Encallats i encanallats

En comptes de frustrar la presidència de Pere Aragonès durant el seu mandat, Junts per Catalunya decideix frustrar-la abans que no comenci. Aquesta sembla que sigui la traducció al català de l'avís de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, de no obrir la roda de consultes als grups parlamentaris si no té constància que Aragonès compta amb els suports necessaris per ser investit president de la Generalitat. Com que aquests suports depenen de Junts per Catalunya, i com que Laura Borràs, a pesar de no formar part –òbviament– de l'equip negociador, és una de les dirigents de Junts que hi té més influència, doncs alguna cosa deu saber quan diu això. Ningú vol una repetició electoral, no, i ara, per favor, ni pensar-ho.

És possible que aquesta obstrucció sigui una manera de fer pagar a ERC el fet d'haver frustrat ells, en el seu moment, la investidura a distància del Legítim Puigdemont (també se'ls acusa, als republicans, d'haver frustrat la presidència de Quim Torra, però això no acaba de ser així, perquè el mateix Quim Torra es vanta dels punyals que la dona li treia cada nit de l'esquena, també del seu propi partit). És possible, com dèiem, que hi hagi aquest esperit de revenja mútua entre els dos grans partits de l'independentisme (el tercer, la CUP, sempre és de mel i sucre per a tothom, a pesar que també se li podria objectar que va frustrar una altra presidència non nata: la de Jordi Turull, que va acabar, com és notori, a la presó). És possible també que, per a la dreta catalana, el fet de perdre la presidència de la Generalitat, i a més haver d'investir president un del partit que tradicionalment era el germà petit i tonto, sigui un mos que senzillament no li passa pel coll. Com també és possible, fins i tot, que les animadversions personals hi pesin més del que de vegades ens pensem, en l'evolució d'unes negociacions com les que comentem. El resultat, i això sí que ho sabem del cert, és que les converses, lluny de desencallar-se, a mesura que ha passat el temps també s'han encanallat en un intercanvi de retrets que no és més que la continuació dels retrets de la legislatura anterior, i de sempre. Fins i tot en el cas, cada dia més improbable, que la cosa es desencalli i s'arribi a produir (ja no direm celebrar) la investidura, és molt dubtós que un govern de coalició que comença així pugui funcionar de cap manera. Per a la posteritat, i com a síntesi del que s'aconsegueix amb aquesta actitud, quedaran les imatges de les negociacions (frustrades, frustrants) en una presó.

Amb el major cinisme, s'afirma que això es fa així pel bé del país. El país, Catalunya, com explica Àlex Font Manté al seu article, es troba en fora de joc econòmicament, en bona part per la inacció i la irrellevància dels dirigents polítics catalans. I políticament, es troba davant d'un desafiament agre que pot dur conseqüències nefastes: els tambors feixistes que ressonen des de Madrid no són cap broma castissa. Per a qui vagi prou despistat per dubtar-ne: sí, ens afecten directament.

Sebastià Alzamora és escriptor