Encaix entre graduats i demanda laboral
Un dels reptes que té actualment la universitat i que, malgrat els avenços que s’hi han realitzat, encara té molt camí per recórrer, és el de millorar la quantitat i la qualitat de la inserció laboral dels seus estudiants, dotant-los de les competències i habilitats necessàries per afrontar amb èxit el seu desenvolupament professional. De fet, aquesta és una de les principals missions que té la universitat i és, a la vegada, un dels indicadors que permeten valorar la qualitat de la formació que ofereix.
L’actual dinàmica econòmica de canvi i innovació constant en què estem immersos comporta la necessitat de les organitzacions de disposar de personal amb unes determinades capacitats formatives i competencials que no només facilitin l’adaptació als canvis, sinó que esdevinguin també motors i impulsors d’aquests canvis.
En aquest sentit, l’eficàcia de la inversió que la societat fa en educació (capital humà) vindrà determinada, entre altres aspectes, per l’equilibri entre les preferències o necessitats de les empreses i institucions i les competències i habilitats en què s’han format els estudiants. Aquesta idea d’equilibri o encaix entre el mercat de treball i el sistema educatiu formal rep el suport i l’impuls de la Unió Europea a través de l’Agenda Europea per a l’Educació Superior i l’Estratègia Europa 2020, que veu en la formació el principal element per combatre les elevades taxes d’atur.
Doncs bé, l’estudi recent de l’AQU sobre ocupabilitat i competències dels graduats recents, és a dir, l’opinió d’empreses i institucions, conclou que el 42% de les organitzacions han tingut problemes de contractació de graduats. Els principals motius són la manca de sol·licitants amb les competències necessàries i la manca de titulats en el sector específic. Es tracta d’un fet preocupant, ja que posa de manifest que no hi ha un encaix entre les competències que demanen les empreses i institucions i les que adquireixen els estudiants a la universitat. Però, per sort, és una situació que pot ser totalment reversible.
Les competències que els ocupadors consideren més rellevants són la responsabilitat en la feina, la capacitat d’aprendre i el treball en equip. Les que creuen que s’han de millorar són les vinculades a la resolució de problemes, formació pràctica i capacitat de generar noves idees. Com es pot comprovar, totes aquestes competències van lligades no amb continguts teòrics sinó amb metodologies docents que permetin aplicar a entorns reals els coneixements adquirits.
Així doncs, la millora d’aquest desequilibri passa, en primer lloc, per establir un vincle permanent entre la universitat i els ocupadors que permeti conèixer les competències i habilitats professionals que demanen les organitzacions. Una vegada detectades les deficiències formatives, s’han d’establir mecanismes per corregir-les, alineant tots els col·lectius implicats (estudiants, famílies, professors, equips directius, ocupadors) cap a la consecució d’aquest objectiu. Es tracta d’un element bàsic per garantir la millora de l’ocupabilitat.
Els equips directius han de fer possible la participació activa dels ocupadors en el plantejament i seguiment dels programes dels graus i màsters, en els programes de pràctiques externes i en programes de desenvolupament professional, entre d’altres. Per la seva banda, el professorat ha de ser receptiu a les noves necessitats que demana el mercat laboral i adaptar les metodologies docents a la consecució de les competències i habilitats que els ocupadors consideren més rellevants. Cal assenyalar que hi ha estudis que detecten l’existència d’una disparitat important d’opinió entre professors i ocupadors sobre quines han de ser les competències i habilitats que han d’adquirir els estudiants. Pel que fa als estudiants, han de conèixer quines són les titulacions en què hi ha una demanda laboral no satisfeta i han de tenir una actitud proactiva envers totes les activitats d’ocupabilitat que avui en dia es programen en la majoria de facultats, des de tallers de currículums i entrevistes fins a fòrums de l’ocupació, passant per disposar d’unes unitats de carreres professionals.
La propera reestructuració dels graus i màsters ha de ser una oportunitat per abordar de ple aquesta problemàtica. Les noves titulacions han d’estar dissenyades amb el propòsit de millorar l’ocupabilitat dels graduats. No pot ser que hi hagi demandes laborals de les diferents organitzacions que no es cobreixin perquè no hi ha graduats en el sector específic o perquè no tenen les competències necessàries. Aquest no pot ser el motiu, no ens ho podem permetre.
