Enamorar-se és pecat?
El departament d’Igualtat i Feminismes, que ja ens té acostumats a sorprendre’ns amb campanyes contundents i amb usos originals del llenguatge dit “inclusiu”, la vigília del dia de Sant Valentí ens regalava una piulada que mereix ser comentada. Deixo de banda el fet estrany que un govern independentista i d’esquerres reaccioni davant d’una festa de naturalesa comercial, d’imatge carrinclona i tan poc arrelada a la vida quotidiana dels catalans. Esperem que no s’escampi el costum, i que el departament de Polítiques Digitals no aprofiti el Black Friday per promocionar els nanosatèl·lits catalans, o que el departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural no s’apunti a la festa de Halloween per promocionar l’agricultura ecològica!
DE FET, els piulets del departament d’Igualtat i Feminismes de Sant Valentí van ser dos. El primer, la vigília, ens adoctrinava sobre com ens hem d’estimar. A Twitter, amb el lema “Si et soc fidel, no em soc fidel” -és a dir, una explícita invitació a la infidelitat-, s’hi deia: “Idealització, entrega sense condicions, exclusivitat, gelosies, patiment... No és amor. L’amor ideal no existeix tal com ens el presenten. Ens avancem al #14F desmuntant entre totes l’#AmorRomàntic i els seus mites i estereotips”. El segon aprofitava el 14-F per recomanar “quatre llibres que qüestionen i deconstrueixen els mites de l’#AmorRomàntic”.
NO CAL perdre el temps discutint la consistència d’aquest combat ideològic en contra d’allò que el departament entén per amor romàntic. Com ironitzava el doctor Ferran Suay, expert en psicologia evolucionista de la Universitat de València, ja és tenir poder “que un invent del cisheteropatriarcat postcapitalista occidental haja arribat fins i tot a les tribus dels caçadors-recolectors”. I, en qualsevol cas, és obvi que la majoria de persones no conceben ni viuen la dimensió romàntica de la relació amorosa interpersonal tal com la defineix el departament. Si fos així, vista la seva extensió, viuríem en un món de relacions -binàries o no- absolutament malaltís i asfixiant. Però ja se sap que hi ha lluites que necessiten inventar l’adversari per poder-se justificar. Si és el que els plau, que combatin molins de vent.
EL QUE SÍ que em sembla significatiu és que la crítica d’un determinat model d’amor poc o molt fantasiós no sigui capaç d’expressar-se en positiu. No em crec, com també ens ha fet saber Arran en un altra piulada de Sant Valentí, que l’amor romàntic sigui violència masclista i mati. Però el que no ens diuen és quina és aquesta altra mena d’amor ideal i correcte que ens volen imposar, que ja entenc que per força ha de ser feminista. Un model que, sigui dit de passada i per molt que horroritzi el departament, també s’expressaria com a mite, creença o prejudici, que són les formes amb què coneixem el món.
EL DEPARTAMENT ens diu que “l’amor ideal no existeix tal com ens el presenten”, com si la mateixa paraula ideal no fos l’advertència d’aquesta distància amb la realitat. Però a tota voluntat d’adoctrinament li cal el supòsit arrogant de la ignorància i la immoralitat del populatxo. En aquest cas, necessiten pensar que la gent normal no sabem distingir la distància que hi ha entre la publicitat o els serials i la nostra vida mortal, i que tampoc no som capaços d’una reflexió moral autònoma, respectuosa amb les persones.
LA INACCEPTABLE superioritat moral amb què el departament d’Igualtat i Feminismes ha condemnat el compromís real de fidelitat és un veritable insult a la dignitat de les moltes persones que l’han pres. ¿De veritat que un govern, per molt que sigui d’esquerres i feminista, ha d’entrar a menystenir els qui viuen en llibertat el seu compromís de fidelitat i que precisament entenen com de respecte mutu? ¿O és que també pensen que si són fidels a la seva ideologia, no podran ser fidels a si mateixos? Ja n’hi ha prou d’aprenents de talibà!