A la línia del front

"Bizitza triste eta ederra"

Iñigo Muguruza

Estava molt temptat de respondre al conseller Damià Calvet a propòsit de la darrera cimera del G-7, de l’article que va escriure en aquestes pàgines –un diari obert, diuen, és un país debatent amb si mateix– i de si, des de posicions tan antagòniques, podíem arribar a un diagnòstic comú sobre el resultat, ja magre i desolador –i previsible–. Ell va escriure que mentre d’altres protestàvem 'in situ' i a peu de carrer, ell esperava que en sortís una agenda climàtica i social, que, com és sabut, mai va aparèixer enlloc i continua brillant per la seva vergonyosa absència. Protestar és també, segurament, una forma activa d’esperar, movent-se perquè algun dia alguna cosa canviï. En canvi, no m’atreviria a dir que esperar i punt, sense res més, sigui cap forma de protesta, pressió o demanda. En tot cas, cap agenda democràtica ni ecològica ni social ha sortit del fortí militar i militaritzat que blindava el clan feudal i plutocràtic del G-7 a Biarritz. Cap ni una. 'Verba volant, facta manent'. I aleshores què?

Hi estava molt temptat, sí, i em semblava imprescindible poder obrir el debat, però l’urgent mai deixa pas a l’important i les males notícies sempre s’escolen, sense epidural i de forma intravenosa, com una bufetada i un cop de puny a boca d’estómac. Esperança de vida a casa nostra, dades d’aquesta setmana: dotze anys separen els ravals dels barris pobres dels búnquers dels barris rics. 4.380 dies més per a pocs, 4.380 nits menys per a molts. Més, una altra estadística del Banc d’Espanya escopint a la cara sense cap sorpresa: els joves de 30 anys d’avui ja viuen pitjor que els joves de 30 anys de fa només una dècada. Les falses promeses passades –fantasia contra realitat– declinades en retrocés cert i involució present.

A can Twitter, Pedro Vallín, caústic –"De todas las técnicas de carterista de transporte público, esta es la más sofisticada y eficiente"– amb un enllaç dràstic: la Comunitat de Madrid –paradís fiscal endogen per a alguns– va regalar 955 milions als més rics, bonificant-los el 100% de l’impost del patrimoni. Desconec si algú dels Pujol Ferrusola hi entrava, en l’oferta: ho dic perquè algun d’ells també va traslladar seus i empadronaments a Madrid pel dúmping en impostos, quan la pàtria és la pela i la bandera, de conveniència. En tot cas, sumin ara el paleoneoliberalisme de Vox en la governabilitat madrilenya i calcem-nos contra la distopia que ordeixen, estranya barreja entre Benito Mussolini i Milton Friedman. Ordre per a la seguretat dels negocis, que vol dir desordre caòtic per a la resta de mortals. Mentre entomem, llogant-hi cadires, l'entendridora paradoxa que ara resultarà, en plena paranoia securitària obsessiva, que va ser el seguríssim Tribunal Suprem qui va impedir el 2017 l’última reforma enduridora –tan inútil com la penúltima– contra els pispes multireincidents, tan antics gairebé com les Rambles.

Tenia la urgència de respondre imperiosament al conseller, sí, però el nihilisme polític tornava a escolar-se, amb Inés Arrimadas provant de nou de fer boxa amb TV3 i de ser una pèssima còpia de Vox. De seguida, però, vaig llegir un tuit de Víctor Amela: "Mañana hace dos años... La mitad de los catalanes despreciaba a la otra mitad". Si la premissa fos certa i li comprés el relat, només li diria –dialècticament i sense cap pretensió d'"i tu més"– que l’altra meitat de l’hemicicle feia exactament el mateix: negar la voluntat de la majoria de la cambra –convocar un referèndum– amb la desigual ombra de Zumosol – tot l’aparell judicial i policial de l’Estat–, que ja tenia a punt porres i presons. No cridar a l’autoengany és una divisa lloable i necessària, però només si assumim que té la santa virtut universal que serveix, exactament, per a tots els relats. Paradoxa: si un 48,5% no és prou en termes de legitimitat democràtica, ¿quan ho és que el manteniment de l’'statu quo' a Catalunya s’aguanti amb un 43% (autonòmiques del 2017, estatals del 2019), un 37,7 % (europees del 2019) o un 36% (municipals del maig)?

La diferència resolutiva, tal vegada, és que el 80% de la societat catalana està a favor d’un referèndum i en contra d’exilis, presons i amenaces decretades contra el que significa, encara avui, la majoria parlamentària. Afegiria també que els dies prometeics de setembre de fa dos anys no van ser res més que una imposició inversa: era l’única via que ens deixaven per poder garantir urnes el primer dia d’octubre, de la mateixa forma que desobeir obertament, a cara descoberta i arran de carrer, va ser l'única forma que l’Estat va habilitar per poder votar. Prometeu, és sabut, va robar el foc als déus i el que li agraïm no és pas que robés, sinó que pogués dur-nos la flama per compartir-la. El 7 de setembre té alguna cosa prometeica, sense dubtes, sota un Estat que programa la desmemòria i el silenci i fa de l’oblit i la submissió una ordre militar.

Trista i alegre la vida, ens cantava Iñigo Muguruza contra tota tempesta. Ens va deixar ahir, abans d’hora i com una urpada. Si algun dia algun jutge suprem investiga i rastreja qui carai és el responsable primer de tot plegat –de tantes dissidències, de tantes resistències– hauria de mirar cap a la plaça Moscú d’Irun. Kortatu, Negu Gorriak i Joxe Ripiau ens convidaven a dubtar quan ningú ho feia –"hay algo aquí que va mal"–, ens parlaven dels mons que mai no sortien a la televisió –"batallas que no puedes encontrar en los mapas"– i ens convocaven a la línia del front –"a la calle, que ya es hora"– per obrir les mateixes alberedes que Allende somiava.

Convocatòries, batalles, cançons. Que les males notícies no tapin les bones –ni viceversa, que interactuïn– i que seguim obrint per baix –l’altra agenda quotidiana– el que pretenen tancar per dalt. Més llibres més lliures, avui comença la Setmana del Llibre en Català; dimarts –mentre Salvini no els deixa entrar i Sánchez no els deixa sortir– les institucions d’aquest país reconeixeran Carola Rackete i Oscar Camps, rostres de Sea Watch i Open Arms, per salvar vides enmig de tanta mort; dimecres –"Aniràs a la mani? Esclar que hi aniré, em sobren raons i no tinc cap excusa"– uns molts eixirem al carrer –fins i tot contra cert desencís i massa perplexitat–; el 27 de setembre hi ha convocada vaga global pel clima, i a finals d’octubre torna la Fira de l’Economia Solidària de Catalunya. Quan dilluns va surar el Tsunami Democràtic vaig consultar el 'Diccionari de Geologia' de l'IEC: "Onada lliure transoceànica molt potent, de gran període, de gran velocitat de propagació i de gran longitud d’ona, imperceptible a la mar oberta; és produïda per una commoció". I em va semblar que llegia un programa polític i social de reconstrucció de tot el que pretenen devastar. O dit d’una altra forma més senzilla i ocasional, per contraparafrasejar la ‘cunera’ Cayetana Álvarez de Toledo i per fer-ho a plaeret, en el centenari de la vaga de La Canadenca, sí, sempre i encara: amunt els pàries de la terra. Ens veiem al carrer, Iñigo.