En defensa del funcionari
Com en la crisi de l’any 2008, tornen veus que blasmen el paper dels funcionaris. Es popularitza la noció d’un estat funcionarial despietat que obliga a tancar negocis, insensible al patiment dels milions de treballadors que perdran els seus ingressos. Aquesta imatge, a més, sembla ratificada per situacions del tot intolerables, com les deficients gestions que han fet el SEPE i la Generalitat dels ajuts als treballadors i als autònoms o els rastrejadors que, en soc testimoni, quan truquen a les persones que han estat en contacte amb malalts de covid, proposen concedir deu dies de baixa laboral amb una gran lleugeresa. Així, és fàcil oposar artificiosament un sector públic parasitari i un sector privat emprenedor escanyat sense cap remordiment pel primer.
Però és veritat que aquesta idea, expressada en moltes converses privades, sovint no salta a les pàgines dels diaris. A l’ARA, ho ha fet valentament Xavier Roig, que sosté que avui els funcionaris formen una “casta” amb un gran “privilegi”, el de tenir un lloc de treball de per vida, i que caldria també, com en el sector privat, fer un ERTO per als treballadors públics que han estat enviats a casa seva.
El primer que cal és posar-nos d’acord sobre què entenem per funcionari. Perquè l’imaginari popular l’associa a una persona reclosa en una oficina rònega –si no és l’allargada hora de l’esmorzar–, rere una taula escrostonada, timbrant papers –en el millor dels casos– i esperant que el temps passi per plegar a l’hora en punt o, si pot ser, una mica abans. I no nego que tots, jo el primer, hem tingut aquesta sensació algunes vegades quan hem anat a fer tràmits a l’administració.
Però són també funcionaris i funcionàries –a partir d’ara utilitzaré el masculí com a genèric– els metges i els infermers; els mestres i els professors; els científics universitaris; els policies i els bombers; els treballadors dels serveis socials; els jutges i els fiscals; els mariners de Salvament Marítim; els inspectors de Treball i d’Hisenda; i tants i tants altres, inclosos els administratius que miren de facilitar aquestes funcions. Ningú no qüestiona que totes aquestes feines són no només necessàries, sinó també molt importants en aquests moments.
Una altra cosa és afirmar –i jo hi estic d’acord– que l’administració és molt lenta, molt encarcarada i encara poc eficient. Que el pas de la finestreta al món digital no s’ha fet bé ni ràpidament. Que els esforços per millorar-ne el rendiment, com per exemple els incentius salarials per objectius, no han produït tots els resultats previstos. Que els sindicats dels servidors públics massa sovint defensen interessos corporatius injustificables en comptes de pensar en el bé general. I també reconec, esclar, que de dròpols i de gent aprofitada n’hi ha a tot arreu, tant en el sector públic com en el privat, i que caldrien instruments per despatxar-los.
Per exemple, en aquest moment tothom està d’acord que falten rastrejadors, sanitaris amb formació bàsica per posar vacunes o fer PCRs a les escoles, operadors que atenguin el 112 o els telèfons dels CAP, personal que administri els permisos de residència, els empadronaments o els mateixos ERTO, etc. És obvi que un problema urgent de l’administració és la manca de mecanismes per poder redistribuir amb més agilitat els treballadors entre els diversos departaments o en les diferents tasques sense necessitat d’augmentar la despesa de l’estat.
No recordo que a la dècada del 1990, quan sembla que molta gent –no tothom!– lligava els gossos amb llonganisses i, com es va posar de moda dir cínicament després, vivia per sobre de les seves possibilitats, cap promotora immobiliària ni cap banc cedís una part dels seus beneficis perquè la bonança s’estengués també als treballadors de l’administració. Va arribar el crac de les hipoteques i, aleshores, es va dir que calia retallar el cost de l’estat i, com ara, atacar els privilegis dels que tenen un salari per sempre. I, en efecte, es van abaixar els sous i es va paralitzar la contractació de funcionaris, mentre, per cert, els bancs eren rescatats.
Cadascú és responsable de les seves decisions i n’ha d’assumir les conseqüències. Més enllà dels aspectes vocacionals, els que als inicis de la seva vida professional van trobar una feina en el sector privat assumien un avantatge (una expectativa més alta d’augment dels ingressos o de promoció social) a canvi d’un risc (la possibilitat de perdre el lloc de treball). Ningú no els va prohibir dedicar mesos o anys a preparar unes oposicions. Els que sí que ho van fer, renunciaven als creixements salarials que es donen en el sector privat a canvi de l’estabilitat laboral.
No hem de demonitzar els funcionaris ni fer d’un estereotip del funcionari el boc emissari d’una epidèmia que ha trasbalsat les nostres expectatives socials i professionals. Al contrari, hauríem d’entendre que el sector públic, precisament, intenta combatre les conseqüències d’aquesta crisi. Que els funcionaris, en definitiva, són part –i una part important– de la solució, no del problema.
